divendres, 12 d’agost de 2011

Apèndix 2. Oh, brother

Tan transcendental ets

que ningú no t'escolta

ni t'ha escoltat mai.

Mentre separes les aigües,

o potser només arrossegues penosament

els peus per sobre d'elles,

la teva estranya simfonia,

de dues o tres estrofes a tot estirar,

tocada fins a l'avorriment,

em recorda com és de fàcil jutjar,

més que no pas veure les mancances d'un mateix.


Recorda això: jo sóc jo,

altiu i orgullós, mai seré ombra.

Quan l'anxeneta arribi al cim

i faci llenya del castell,

al meu regne no hi trobaràs res,

perquè jo només sóc això,

jo i ningú més.

9 comentaris:

  1. Això va dedicat a algú que creu estar massa per damunt dels altres!Salut i bona platja.

    ResponSuprimeix
  2. Doncs si és així, val més callar ;)


    http://nebuloses.blogspot.com/2011/08/i-si-no-val-mes-callar.html

    ResponSuprimeix
  3. Cadascú ha de ser cadascú, i, a vegades, ens costa de veure-ho. No ho veim fins que no hi hem topat de nassos... (fa mal)

    ResponSuprimeix
  4. Caram, com estan els egos.
    Els tres primers versos em semblen són un poema per si sols. Magnífics.

    ResponSuprimeix
  5. M'agrada.
    Tot just he aterrat al teu bloc.
    Però sospito q gaudiré llegint-lo i possiblement aprenent.

    Una abraçada.

    :-P

    ResponSuprimeix
  6. Tu blog es un hermoso descubrimiento. Entiendo tu lengua, tan dulce, tan musical, pero no me atrevo a escribirla. Te sigo desde ahora.
    Un abrazo desde Ciudad de Buenos Aires

    ResponSuprimeix
  7. Hola Rosa Isabel, sí a vegades sembla que algunes persones tenen facilitat per obrir les aigües quan parlen...especialment si el riu "está revuelto"...per cert, veig que a tu l'estiu no et fa pas abaixar el ritme de posts...felicitats :)

    Hola Nurieta, què fresc el teu blog!!! el millor per a l'estiu :)

    Miquel!!! ben tornat :)

    Gràcies Joan...et llegeixo :)

    Montse...segur que no ens coneixem? tens un blog molt proper :)

    Susana,caram! ens llegirem des de ja, benvinguda:)

    ResponSuprimeix
  8. Mai ombra, només llum. Més transcendent de ser un mateix, no crec ...

    ResponSuprimeix
  9. Bona hora!
    Esperava veure una nova esquitxada per inaugurar-me com a comentarista. Després d'haver fet una bona repassada per aquest racó, t'he de dir que m'han colpejat força les esquitxades que mostren la duresa que conforma la realitat. M'agrada la poesia dura, la que mostra la cara més desagradable de la realitat, la valenta, la que transmet veritats nues de màscares... Aviam, no vull dir pas que no haguem de llegir contes de fades, que també s'ha de fer, sinó que crec que és una cosa bona combinar-ho en tot cas, o potser és que sóc una mica masoca, no ho sé... Espero que ben aviat ens tornis a mullar l'ànima amb alguna de les teves esgarrapades humides.
    Gràcies!

    ResponSuprimeix