En aquell racó, difuses,
rere els teus ulls de gat ,
fins avui, dins teu s'han preservat amagades
les restes de les teves misèries,
tot el que havies ocultat de tu mateix
s'hi ha podrit i ara surt,
substitueix la pell
per alguna cosa més adient a la teva persona,
et transforma en una massa de pus
que, amb horror, no sents estranya,
et retrobes per jutjar-te
i els teus ulls -indulgents-
fins i tot es mostren orgullosos
d'exhibir-te com sempre has estat.
Els defectes poden ser virtuts...
ResponSuprimeixDoncs tens molta raó i em recorda una xerrada del Cesar amb el seu fill a "Gladiator"...
Suprimeixrere els ulls, un món
ResponSuprimeixdavant el ulls, el nostre món
SuprimeixDefectes, virtuts.... qui som nosaltres per jutjar?
ResponSuprimeixQue tiri la primera pedra el que estigui net de culpa...
...ostres!quina sorra més fina te avui la platja...;) no tirarem res doncs.
SuprimeixAquestes misèries que amaguen aquests ulls de gat, tard ho d'hora sortiran a la superfície...potser es poden tolerar , però no sé si enorgullir-se'n!
ResponSuprimeixHola M. Roser, hi han dies que dic...va Rafa, avui un de maco...i cony, ja hi torno a ser :(...una abraçada, fresqueta però.
SuprimeixJa deia jo que els ulls de gat mai són sincers del tot...
ResponSuprimeixAmb aquell somriure al rostre els ulls de gat, calms i insincers de mena recorden aquell dia de Sant Marti. ;)
SuprimeixEm recorda al "El retrat de Dorian Grey"...
ResponSuprimeix