diumenge, 28 d’agost del 2011

Apèndix 3. H1-8

Titànic esforç,

i un cop fet el cim...oh, ruc,

núvols i res més.

12 comentaris:

  1. Doncs sí, ruc (amb perdó), perquè el vers cabdal és el primer i no pas l'últim.
    Perquè cal gaudir el trajecte i no tan sols el final. Que l'esforç és passatger, però sentir-se tità per un momnet, això és etern.

    ResponElimina
  2. Així és, de vegades l'esforç ens porta als núvols i res més.
    Em agraden els H. ...

    Salutacions molts, Rafael.

    ResponElimina
  3. És ben cert que per estar als núvols no s'imposa titànic esforç, ans el contrari.
    Vaig a jeure una estona...

    ResponElimina
  4. Doncs mira, què millor que sentir-se al cim i per damunt dels núvols (mentre sigui una viatge d'anar i tornar, és clar)?

    ResponElimina
  5. Hola Rafael, i què dimonis pensaves trobar-hi a dalt de tot? Però crec que els núvols et tapen el més important: la satisfacció d'haver assolit una fita...i segur que pel camí has anat observant coses que després un dia, sense saber com, et seran útils per regalar-nos algun poema ple de sentiments...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Arribar al cim és gaudir del camí, és descansar de l'esforç.
    I has mirat rere els núvols?
    No havia visitat la teva pàgina, tens poemes molt bonics.
    Gràcies per seguir els meus blocs

    ResponElimina
  7. Rafael, ets el blanc i el negre, el sol i el nuvol, l'alegria i la tristor, com tots. Així som els humans, al menys la majoria ¿no?(ja que jo em vull comptar entre ells, jeje).
    M'has deixat un buit a l'ànima quan he llegit el teu últim post i m'ha alegrat molt retrovar-te al cim, malgrat els núvols, tu ets en aquests moments un gran sol....
    Una abrazada.

    ResponElimina
  8. Molt bo! Després d'estar desconnectada a l'estiu, m'alegra tornar a passar pel teu blog i veure que segueixes escrivint ;)

    ResponElimina
  9. Estaves pujant una muntanya? gràcies a tu també per la paraula de Jordi!

    ResponElimina
  10. Tots i cadascún dels nostres esforços tenen una recompensa, encara que potser de moment, no la sabem veure...

    ResponElimina
  11. doncs sí... a vegades no sabem gaudir del trajecte, o potser l'il.lusió per gaudir del panorama imaginat no ens deixa fixar-nos no en el que realment compte...estar viu, visquem doncs!!

    ResponElimina