Ja res no és el que sembla
i dins les nostres inquietants ombres
les orquídies són cards immunds
que s'aixequen amenaçadors
com les tempestes que estellen
les lleixes de les finestres.
Les teves mans suplicants,
imploren l'ajut de les meves,
esmolats rasclets gelats
que t'esgarraparan l'ànima.
Noi, una visió força pessimista de la vida, canvia el xip i que les tempestes deixin pas a la calma i que les mans acariciïn l'ànima...
ResponSuprimeixla força de les meves mans, regal genètic,rivalitza amb la seva suavitat...el temps no se... a vegades fins i tot amb bufanda ens la grip ens fa falconada.
SuprimeixUn petó M.Roser.
La calma arriba, però llavors tal vegada trobem a faltar la tempesta...
ResponSuprimeixHola Rosa Isabel, calma i tempesta...a vegades el que trobo a faltar es un boto de "pause"
SuprimeixUn petó.
Ai! aquest hivern tant glaçat, a molts ens masega l'ànima.
ResponSuprimeixTal volta el gel conspirador, es arma de doble full, aquesta cuirassa ens pot protegir o allunyar-nos del mon. A vegades absurd o tremendament entranyable. Deixem que arribi la primavera a veure que passa.
Una abraçada.
Hola Montserrat...això que arribi la primavera, els turistes i la feina ...potser llavors sense temps a pensar, sera més fàcil ser menys feble...
Suprimeixuna abraçada :)
Així, exactament, estic jo... ja sé que passarà, però mentrestant cou...
ResponSuprimeixtot passa, però normalment deixa una senyal prou lletja...cou...fa mal oi?
Suprimeixres no es el que sembla tens raó. Benvingut al meu blog rafael seguiré la teva poesia que trobo força estimulant vine quan vulguis a casa meva seràs ben rebut!!
ResponSuprimeixBenvingut Miquel Ángel, la poesia és això un estimul...ens llegim :)
Suprimeix