dimarts, 20 de març del 2012

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. II de L.




El meu  bell cos, cansat,
sac d'ossos, buit receptacle
llençat en un laberint de molsa
i troncs allargassats,
pilars d'un cel color d'aigua estancada...


El meu vell cos, negat de llàgrimes
que regalimen pausadament, tristes,
a la trobada de la humitat fúngica
que la teva roba ha xuclat
amb traïdorenc delit...
Els sucs engendren una llavor primigènia,
un principi i un final, 
la fantasia d'un bri de llum
que germinarà l'horror
allà on un dia vas passejar.


11 comentaris:

  1. No entenc com la fantasia d'un bri de llum, pot germinar horror...Una mica luctuós , tot plegat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. tens raó, M. Roser, és luctuós i m'agrada que m'ho diguis perquè aquest era el meu objectiu. Un petó

      PD: gràcies per recordar-me una paraula que tot i que en les meves antigues lectures es repetia molt, feia temps que tenia oblidada. No perdis el fil perquè no trigaré a fer-la servir ;)

      Elimina
    2. M'has deixat intrigada Rafael, no perdré el fil,no...

      Elimina
  2. Si..Luctuós però molt bo el gir inesperat l'absència pòt esdevenir amb horror , si estimes massa , a mi m'agrada molt. SI. Bo i com sempre inesperat

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies per les teves amables -com sempre- paraules. L'absència, paraula no exempta de poesia que, per descomptat, pot esdevenir en tantes altres. Ostres, això d'estimar poc no se'm dona bé...com quan fumava...o fumava molt o ho deixava. Nen, quan feu algun tiberi per la costa... ja avisareu! Salut

      Elimina
  3. A mi m'evoca la mort, sense embuts: "sacs d'ossos" llençat en un laberint de molsa i troncs que són els pilars dels cel -bella metàfora- i d'aquest cos -els seus sucs- engendrarà una nova llavor; està clar "un principi i un final" de la mort neix la vida. Però també dóna la impressió d'un cos que ha patit molt "begat de llàgrimes" i que vol descansar, ja de tant patir. És tracta d'una mort real o simbòlica?

    ResponElimina
  4. El protagonista lluita per retenir la vida a pesar de la certesa que serà xuclat per l'abisme on hi ha el caos, d'on hem sortit i d'on tornarem.
    La sortida a la llum del món és només un breu moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Olga, recordo amb carinyo la il·lusió que fossis una de les primeres persones que em va comentar algun poema, aquesta il·lusió persisteix. Un viatge d'anada i tornada amb alguns entrebancs pel mig i tota una vida breu, però quina vida, salut Olga

      Elimina
  5. Molt bell poema, sincerament, i això de la sortida a la llum del món en un breu moment, evoca aquell vers de Càtul:...Nosaltres, un cop hagi passat aquesta llum tan breu, haurem de dormir una nit perpètua".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poc a dir dels teus comentaris, em deixen bocabadat, millors i més profunds que el poema, certers i vius, m'agrada moltíssim que hi trobis la bellesa dins de l'horror com jo ho faig. El vers de Càtul, una troballa per a mi, una mostra més de l'erudicció que demostres cada dia en els teus blogs.
      Un cos negat de llàgrimes que ha patit i viscut, cansat i sol, una mort simbòlica i simplement per això menys dolorosa pels que t'envolten.
      (ep, vas trobar al final el llibre "Una estrella anomenada Henry"? ...a la xarxa de biblios l'aconseguirás :)

      Elimina
    2. Gràcies! Encara no he trobat l'estrella.

      Elimina