Camins antics, lloses blanques,
humitats, molses i foscor.
Brins de llum ens mostren
els fòssils que, altre temps,
convisqueren amb les bruixes.
Tresqueres oblidades,
una gorja acollidora,
cau d'indiscrecions,
els sucs regalimats per volcans adormits...
senglars, escurçons i altres bèsties...
algun boc fins i tot,
ens vigilen amb enveja
perquè el nostre món
és on la bombolla ens vol.
Sempre hi ha camins antics qeu no podem recaminar... L'encanteri ens fa viure, o no...
ResponEliminaDes del far bon dia.
onatge
Hi ha camins de muntaya que tenen tot aixó, no més cal saber-ho veure.... que bé !!!
ResponEliminaSalutacions... No et sabia
Gràcies per procurar-me la lectura del que escrius !
M'encanten els camins antics, les molses i l'olor humitat...
ResponEliminaEl nostre món és on la bombolla ens vol... així doncs, no hi ha res més a dir!!
Salut i força!
onatge, els camins com les ones...van i venen, benvingut.
ResponEliminaElvira, a les muntanyes tot i viu com dins la nostre imaginació.Ens llegirem...encantat, gràcies.
Alba, tot dit...sempre endevant ;) benvinguda .
Camino enllà en el poema i em perdo pels camins que més m'agraden
ResponEliminasempre s'ha de triar els camins que més ens agraden, encara que a vegades no siguin els més fàcils :)
ResponElimina