El teu cos nu,
rosella dins un camp d'ordi,
paladeja el desconcert
dels meus ulls esmolats
que en retallen l'aroma,
mentre sobre el marbre del vell bufet familiar ella i jo -inanimats- vivim feliços dins el marc.
un cos nu dins un camp d'ordi calent... una foto sobre un marbre fred... el somriure glaçat en les imatges del passat... un poema basat en els contrastos i en la sinestèsia... m'encanta Rafa, és una crida als sentits... ensumem... mirem... paladegem... en definitiva, vivim desperts la vida que volem :)
Com ha dit la Núria, aquest poema és una meravella per tots els sentits!! Què bonic seria que des d'un marc estant, des d'un record fet fotografia es pogués viure ben feliç, i es pogués sentir, mirar... En fi!
Magnífic poema però, vols dir que una rosella enmig d'un camp de blat és com un cos nu? Jo diria que és a l'inrevès, no? No obstant això, és un poema ben aconseguit, m'agrada el llenguatge que hi utilitzes.
Onatge, gràcies pel teu comentari...fidelitat...infidelitat a nosaltres mateixos...per cert aquest cop sí, això del cos present ho veuràs al pròxim poema :)
Núria...no sé què dir...m'encanta el teu comentari, gràcies guapa..
Alba, aquelles fotografies on tot roman igual...nomès el pas del temps sobre el paper les malmet.
Luna, gràcies...sí a mi també m'agrada :)
Miquel, un plaer seguir-te...no sé, tinc una sensació diferent a la d'American Beauty...per a mi les dones tenen aquest color de les roselles, vives, exposades...
Per fidelitat al poema no puc dir gran cosa... És profund, vestit de metàfora, amb caliu de cos present...
ResponEliminaDes del far una encaixada de mans.
onatge
un cos nu dins un camp d'ordi calent... una foto sobre un marbre fred... el somriure glaçat en les imatges del passat... un poema basat en els contrastos i en la sinestèsia... m'encanta Rafa, és una crida als sentits... ensumem... mirem... paladegem... en definitiva, vivim desperts la vida que volem :)
ResponEliminaCom ha dit la Núria, aquest poema és una meravella per tots els sentits!! Què bonic seria que des d'un marc estant, des d'un record fet fotografia es pogués viure ben feliç, i es pogués sentir, mirar... En fi!
ResponEliminaSalut Rafa!
Alba
A veces miro una fotografía y si, miro también ese momento eterno de felicidad.
ResponEliminaCoincido con Oleaje. Es una preciosidad este poema.
Saludos enormes y bonito día.
Magnífic poema però, vols dir que una rosella enmig d'un camp de blat és com un cos nu? Jo diria que és a l'inrevès, no? No obstant això, és un poema ben aconseguit, m'agrada el llenguatge que hi utilitzes.
ResponEliminaPer cert, gràcies per seguir el meu blog.
Onatge, gràcies pel teu comentari...fidelitat...infidelitat a nosaltres mateixos...per cert aquest cop sí, això del cos present ho veuràs al pròxim poema :)
ResponEliminaNúria...no sé què dir...m'encanta el teu comentari, gràcies guapa..
Alba, aquelles fotografies on tot roman igual...nomès el pas del temps sobre el paper les malmet.
Luna, gràcies...sí a mi també m'agrada :)
Miquel, un plaer seguir-te...no sé, tinc una sensació diferent a la d'American Beauty...per a mi les dones tenen aquest color de les roselles, vives, exposades...
Massa raó tens, però, també s'ha de dir, que no totes són posseïdores del mateix color... I no totes s'exposen amb la mateixa facilitat, no?
ResponElimina