Parets blanques,
i una finestra negra.
Dins de casa,
la buidor
m'aclapara
i, fora,
ara, de nit,
no hi veig
res de res.
Potser
res no hi ha ja,
i tot s'ha fos ,
com la gebrada
del meu grèvol
a qui els pit-roigs
han despullat
de tot fruit.
Parets blanques,
buides,
com jo,
reflectit i,
enmirallat,
sense més,
en la negror
de la finestra.
Potser sóc
això...
un reflex,
sense més.
Si ets un reflex procura mirar-te quan no hagi nit fosca i veuràs altres coses.
ResponEliminaAquest matí ho he provat i he vist el mar... potser també era un reflex i ara sóc el mar.
ResponEliminaGràcies Vida
Els reflexos existeixen, però no són reals, deia Plató. Més val no ser un reflex, doncs. El que passa és que això no depèn només de nosaltres mateixos.
ResponEliminaDins les coves, com a molt et pots reflectir en els llacs i en les parets amarades, banyades per la iridiscència d'alguna pedra especial...
ResponEliminaGràcies Helena