dilluns, 17 de gener de 2011

Absència.

Ets al meu costat,
però jo, ara,
ja sento la fredor
de la teva absència.

T'enyoro mentre
el meu cos s'embolcalla
amb l' aroma de la teva ànima...
torna,
ara que no has marxat.

                                        

9 comentaris:

  1. Això és el final del blog? Esper que no. T'haurem de dir també a tu "torna"...

    ResponSuprimeix
  2. tu també ens deixes empremta amb els teus poemes, no marxis, encara hi ha massa coses per dir

    ResponSuprimeix
  3. per cert, aquest poema és preciós, com els altres

    ResponSuprimeix
  4. Molt bonic el poema, fa sentir l'enyorança de qui encara no ha marxat però ja és fora.

    ResponSuprimeix
  5. Vida. Gràcies ;), ara crec que hi ha Rafa per una estoneta :).
    Núria. Gràcies, tens el gust una mica girat tu ;)
    M. Antònia, Merci per el comentari, és just el que sentia quan el vaig fer :)

    ResponSuprimeix
  6. Però quin rampell us agafa a tots que voleu plegar! ( el poema m'ha agradat)

    ResponSuprimeix
  7. Hola, ja sóc aquí, no pateixis que no era gaire lluny!
    Deixant la broma de costat, un poema preciós, continua així..

    Salut.

    ResponSuprimeix
  8. Quin poema, que elegant!.
    de debò que té gracia, per què m'agrada com amb poques paraules, suggereix aquest sentiment tan viu però a la vegada tan modest.

    vistos els comentaris, deu ni do, aquests poemes no poden acabar,...crec que han de continua per sempre mes.

    ànims per mes,...que molts més en pugui llegir.

    ResponSuprimeix