Pluja.

Creix,
           res l'aturarà  ja,
el formigueig cada cop
més viu de la meva ànima
que romangué dormida
tant de temps, una cremor
que esdevindrà en bram,
udol natural, traspuarà
per la pell en forma gasosa,
                               s'enlairarà
fins on els somnis es fan realitat
i cauran damunt la teva pell com
la rosada  d'un nou despertar.

Sofà

Saps que tens tota
la nit per davant
i, relaxada,
acluques els ulls,
arraulida
en un sofà,
mentre ell, exposat,
viu una altra realitat
de deliris inconfessables,
que el condueixen a
una tèrbola claveguera.

Confia que els teus
somnis -lúbrics, potser-
us facin caminar
els passos perduts.

H1

lluny de mi la llum,

llaminera de mena,

llepa el teu blau món.

Enyor

Davant vostre -com ahir-
us miro, però ja no hi sou.
La vostra ànima generosa
subtilment m'acaricia 

i una esgarrifança 

em porta de nou  l’avui 

de les esperances entortolligades,
dels borrissols rabaïts,
de les ànimes ribotades,
dels escardills enjogassats,
de les mossegades rialleres,
de les ganivetades prudents.

Absurd.

Com la vostra absència.

Absència.

Ets al meu costat,
però jo, ara,
ja sento la fredor
de la teva absència.

T'enyoro mentre
el meu cos s'embolcalla
amb l' aroma de la teva ànima...
torna,
ara que no has marxat.

                                        

goig

Els meus iris,
enreixats
darrere aquestes pestanyes,
són del color de l'aigua neta
quan reflecteix

-sense pudor-
la natura.

Ja no hi veig, però
els meus records viuen
a la línea de l'horitzó.

Nissaga

Plora pel nen
que ja no tens,
acarona - si vols -
la cicatriu de la cesàrea
quan el trobis a faltar.
Així, dura, recta,
perfecta com ets,
recordaràs que sóc
com tu, a l'altra banda del mirall.

Lliurement

El  meu jo,
lliure de gasivitat,
gaudeix d'engrunar-se
perquè la teva petita boca
pugui atipar-se de mi.

Doll

Els meus pensaments,
com un manantial que brolla
de l'esquerda d'una pedra,
esquitxen de vida
el teu jo més íntim.

Circus

Ego virtual,
peripècies sense xarxa,
triple salt... mortal.

Incertesa

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.


                                                              Núria Talavera.
                                                              nebuloses.blogspot.com