dimarts, 4 de desembre del 2012

La solitària flor del cactus VI de L.


Un munt de llibretes tan negres
com blanques les seves pàgines sense màcula
reposen on les vas deixar, 
sota els llibres que un dia vam comentar.
Les he escrit i reescrit tants cops
estirat al sofà... les ampolles buides 
rodolant per terra, com brúixoles
amb vida pròpia i una follia desbocada...
Les ampolles vénen i van,
 les llibretes encara reposen, 
el meu cap també.
Llàstima d'història, ja no la recordo. 

diumenge, 2 de desembre del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé negre. XIV de L.

Tenia por a perdre, fins avui.
L'últim cop? no... mai.
Potser no sabia guanyar,
per a mi no és una excepció,
l'èxit quotidià no m'estimula,
suficient per a molts,
aliment d'egos per a d'altres...
una qüestió de percepcions,
simplement el meu estat natural.

Us he decebut, ho sé... ho crec,
¿tal vegada, he tingut sempre
el llindar massa alt?

 Tant se val...
torno a ser aquí.







dilluns, 29 d’octubre del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé negre. XIII de L.


He saltat de molt amunt
dins  la roca, 
l'obscuritat és absoluta.
Baixo, més i més profund -massa-,
em deixo envair per una nova necessitat.
Estiro les mans i palpo el fons marí:
unes petxines, pedretes, potser restes d'una galera
reposen a les meves mans.

Obro els ulls per veure la nítida foscor,
tinc una peculiar necessitat,
jugar el joc un cop més,
sense por a perdre,  només
pel plaer de jugar un últim cop...

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Fins sempre.

Amb dedicació i sense ella,
la teranyina de la vida et transforma,
canvies, mentre, amb delit o desgana, l'omples.
Els teus pensaments busquen imatges,
pensaments oblidats que saps desitjats...
ells mateixos es descarten,
i continua teixint, res desapareix,
cada cop més envoltat
saps que ets tot
per sempre,
el mateix, com sempre
i tan diferent.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Aquella fina linia IV de XX.


Cabdells daurats,
blaus, verdosos i blancs,
teixeixen il.lusions;
ara, reposen a l'armari
sense estrenar, tan suaus
com amarg és el record.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Aliments de l'ànima.


Preserves amb cura 
les millors viandes
dins receptacles hermetics.
Reposen aillades de tot, visibles, però,
dins la glacera,
mai ningú les degustarà de nou.
Els dies veuen venir nous dies,
la glacera mai es fon
sempre hi ha opcions millors,
fins que un dia , encara fredes,
te'n desfàs per sempre.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Aquella fina linia. III de XX


Vam viure la puresa,
el goig de la descoberta compartida,
la innocència de la vida
abans de començar-la...
amor, moments trobats,
caràcter, manca de llibertat...
però també desig, passió,
inmaduresa, geni malcriat,
la fúria del final,
i  la traició
-cruel, dolorosa, contínua,
perpètuament estèril.

Abans de la meva vida
et vaig viure.

divendres, 19 d’octubre del 2012

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Aquella fina linia. I de XX.

Batecs freds, sords,
captius del metall,
oblidats per viure
conviuen amb tu,
purs, innocents.
Sense retorn.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Buides, plegades, o trencades,
una dins d'una altra i d'una altra,
soles, o en piles, aquí i allà,
residus amb els quals convius,
receptacles buits del passat,
claus de cartró?

Les juntes de les rajoles t'aclaparen,
immòbils, fredes, cruels
en la seva mancança de sentiments,
simples en la seva presència,
simples en essència,
reixes de ciment?

Pense i repenses
mentre oblides l'objectiu
et canses del que no fas
i no fas més de pur cansat,
divagues obvietats,
incapacitat?

dijous, 4 d’octubre del 2012


Van ser quatre els cops
-una vida-
que una lluna tafanera
-com la que em mira avui-
va ser l'únic testimoni
d'aquells dies on tu i jo
vam ser un,
- dins la cova-, 
on ens vam estimar
com mai abans... ni després,
aïllats de tot,
aliens a tot;
a recer del món.

El sol -creador d'ombres-
va reflectir en els teus ulls,
el què els teus llavis van callar.

Ara, el nostre secret només reviu
les nits on abrigada pel silenci
aixeco el cap i la lluna -serena-
il.lumina la meva mancança de tu.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

dilluns, 1 d’octubre del 2012

dissabte, 22 de setembre del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé negre. XII de L


Els vitralls es tornen  monocolors;
vas i vens mentre romans immòbil,
t'esmunys, i l'aire caduc que respires
apaga una mica més el teu cervell,
la sents tant a prop... 
perfiles sil.luetes que dobleguen sentiments,
alhora, abraces el terra
per on un dia vau caminar;
alces pregàries,
crits solitaris que es barregen
amb el fum dels ciris
per emmascarar una mica més -si es pot-
la fredor de l'últim refugi.


diumenge, 16 de setembre del 2012

dissabte, 15 de setembre del 2012

La solitària flor del cactus V de L.


Veig en la tristor dels seus ulls
que no entén on comences tu i on acabo jo.
Les llàgrimes amigues li fan perdre 
per un moment la trista funció,
mentre els dos, ara un, ens difuminem.

dijous, 13 de setembre del 2012

La solitària flor del cactus IV de L.


Proves d'escapolir-te del delit,
els meus ullals, però, lliures d'aturador,
dibuixen en el teu cos un compendi
de sabiduries, fruit de furtivitats
i d'obstinada persistència.
T'abandones, doncs.
Meva mentre ho vulgui,
teu per sempre més.

dilluns, 10 de setembre del 2012

La solitària flor del cactus III de L.


Acluques els ulls, 
abaixes el cap mentre omples els pulmons 
d'un aire que poc et pot reconfortar...
on han quedat aquells dies d'èxit,
les flors, les picades d'ullet?
Les teves paraules només són esquitxos,
- falsa ombra del teu jo? retalls buits? -
jocs de mots sense sentit carregats de sentiments.
Els teus dits es neguen a col·laborar en les teves gestes,
i tornes a respirar, i obres el ulls, molest amb tu mateix,
perquè les muses  hi son; la teva màgia, no.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Plany.

Vaig donar-me tot,
tant... que no em trobo.
Què n'heu fet de mi?
no recordo com era,
ni si valia la pena ja...
però m'enyoro.

Me'n mostrareu alguns trossets?
Retorneu-me el reflex!
si em veig els ulls
potser podré dormir.



dimecres, 29 d’agost del 2012

La solitària flor del cactus II de L.


No mous res -desesperança-
empasses sentiments -quietud.

L'amargor t'envolta quan enfiles cap al tauler,
un dia el teu regne, avui, però , contrada aliena.
Abans de moure ja et saps perdedor,
no queda res més per sacrificar,
i no ets capaç de cobrar cap peça -covardia.
Et retires un altre cop, ja no et llepes les ferides -ni analitzes-
simplement t'endinses en el plaer del que has triat
i saps que aquesta felicitat té calendari:
els dies negres marquen el terreny de joc,
lluny de la blancor dels llençols.
Has tornat a  perdre, les energies s'esgoten
i el cos -traidor-  se't rebel·la.

Mous alguna cosa -quietud-
expresses sentiments -desesperança.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. XI de L

Enyores el viatge que mai has fet,
el que t'intriga,
el que faràs sol
i potser no comença mai,
cucs i res més
seran els tambors que donaran 
la sortida al teu viatge,
a no ser mai més tu.

dijous, 9 d’agost del 2012

dimarts, 7 d’agost del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. X de L

En aquell racó, difuses,
rere els teus ulls de gat ,
fins avui, dins teu s'han preservat amagades
les restes de les teves misèries,
tot el que havies ocultat de tu mateix
s'hi ha podrit i ara surt,
substitueix la pell
per alguna cosa més adient a la teva persona,
et transforma en una massa de pus
que, amb horror, no sents estranya,
et retrobes per jutjar-te
i els teus ulls -indulgents-
fins i tot es mostren orgullosos
d'exhibir-te com sempre has estat.

dimarts, 31 de juliol del 2012

dilluns, 30 de juliol del 2012

Joguines.

Avions de paper volen cap a tu,
punxeguts missatgers
(sense paraules ni pilot).
Ara és el teu torn:
reculls raons invisibles
i m'envies un submarí fet de suro,
que mai aconseguirà submergir
els teus anhels en el meu mar d'amargor.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Dins el fang.

Amb el peu nu,
trepitjo l'esclovia buida
que els vents van portar,
no es trenca, s'enfonsa
en la sorra fangosa,
desapareix de la vista -sentit pertorbador-
i ara, plena,
espera ser prou lleugera
per  tornar-se a enlairar.

dijous, 26 de juliol del 2012

Tornem-hi.

Barrino amb molt de compte,
el tros d'alzina és molt sec, dur, vell;
l'olor a cremat, evident.
D'alguna manera,  aquella pell encerada,
fosca i ennegrida dins del forat

resulta més dura que la fusta en sí mateixa.
 

Hi clavo un mànec ben polit,
molta feina i de precisió, sense concessions,
gairebé més del que el tronc pot soportar.

La mullo, xopa, ben xopa,
perquè el mànec hi quedi estampit, 
i hi queda; una gran eina. 

L'aixeco i amb ella destrosso el càntir,
l'obra mestra anterior. 
Arracono aquesta nova maça,
sospiro,
agafo un ferro i unes llimes i el soldador...
tornem-hi.

divendres, 20 de juliol del 2012

El bord.

I amb l'arribada de l'edat,
on les hores compten,
mires al teu voltant
-tot desfet-
i trobes a faltar
el primer,
el que no va sortir bé,
l'egoista calent i sense escrúpols
que tot ho va esfondrar.
Mires de ser digne
i t'encomanes a d'altres
fora de la seva funció,
soportes amb resignació
les ocasions puntuals
que evoquen el fracàs.

dijous, 19 de juliol del 2012

I doncs?

M'agraden les coses bàsiques,
estic colapsat,
ple de tot i de res,
la inutilitat de la genialitat,
el geni i la ira,
la complexitat de fluir.

dimecres, 18 de juliol del 2012

Potser.

Ja no hi sóc.
La meva mancança ,però,
viu ignotament exultant
en el mar de les ocasions extraviades,
on tot el que no va ser
-líquid amniòtic alliberador-
em conforta i m'atreu.

Potser un dia em trobaràs,
i aquell dia
ballaràs amb mi.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Gel.

S'amaguen dins d'un cadenat
fet de glaçons,
veig la grisor opaca
de la seva ombra
-símbols-
una part de mi
que no sé llegir.

Amb fils d'or 
tracto de retenir-los,
mentre el gel fonedís
m'esborrona.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Elogi.

El meu únic actiu,
no tenir res,
visc en un mar eixut,
on la feblesa del que no sap nedar
s'esvaeix...lluny de llunes vermelles,
fins i tot ocasionalment em regalo un elogi.

dijous, 12 de juliol del 2012

Buidor.

Ploro a l' albada -com ahir-,
i albiro -com demà-,
aquelles ombres a l'horitzó
que em recorden l'època
en què tot era de color castany,
com els teus ulls.
El meu vell llapis et dibuixa,
mentre una butaca buida t'enyora, 
com jo, engrapat pel teu somriure etern.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Cent anys de soledat.

Sóc flama virulenta
que transforma en energia pura
mèrits i fracassos,
pareixo fum i cendres
i llavors, com aquell,
el dels peixets daurats,
descobreixo que la fi
ja era escrita 
molt abans de començar.

dissabte, 23 de juny del 2012

Enigma.

Encara agafes amb força 
aquell tros de ferro rovellat,
la gran clau -un tresor?-
i ara, amb un somriure de tristor,
comprens que en un món sense portes
és poc més que un souvenir,
record d'un viatge 
que mai vas començar.

diumenge, 27 de maig del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. IX de L

Els meus braços
ja no recorden la gelor
del vent d'ahir.

Les aigües flueixen
i la memòria del sòl
les reuneix al mar.

dissabte, 19 de maig del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. VIII de L

En cada vers, en cada poema,
en la rutina del dia a dia
i en la dels dies especials,
en els retrobaments i en les absències,
t'adones que l'origen del teu mal

és, simplement, tu mateix.

dijous, 10 de maig del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. VII de L

Ballo, volo, escupo fogueres dialèctiques
que, avui, l'eco distorsionador
m'ha retornat amb un somriure maligne.
No dono crèdit;
he enmudit, millor; 
no vull tenir-me en mal concepte.
Ara, parlo al meu interior,
belles paraules que tu entens bé,
mentre escolto com la humanitat
envaeix amb el seu alè
la meva essencialitat sense màcula,
incapaç de ferir-se de nou.

dissabte, 5 de maig del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. VI de L

No hi baixava des de petit, al soterrani,
-llavors, sempre advertit del perill.
Les escales parlen entre elles -gemeguen.
Fosc, humit, vell, els tresors que recordava
no copsen la meva atenció, ja no ho són.
Al fons, però, el desig d'allò prohibit continua intacte.


Obro la tapa del pou i baixo,
mentre les meves mans
acaronen el rovell dels esglaons;
ara, el replanet del motor; 
a sota, la cambra on aquells s'havien amagat.
Les ombres i la remor del silenci em criden
i m'endinso pel passadís,
 que sempre s'estreny,
que m'envolta,
que m'abraça. 
La terra em reconeix,
em fa coixí,
em fa seu.


I el somni germina.

dilluns, 30 d’abril del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. V de L

Com gotes de vidre fos,
les llàgrimes regalimen pel teu cos,
cremant,
-dolor necessari
mentre el temps
els proporciona la facultat
de reflectir móns ignots.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. IV de L

Vius en la foscor.
Les persianes reposen,
els llums no comsumeixen;
et degrades, esperonat
per la luctuosa fantasia 
de l'abandó voluntari,
poruc de veure l'horror
de la teva ombra.

dissabte, 24 de març del 2012

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. III de L

Vesprades rogenques,
 on els sons opacs de l'ocarina
em menen a les parets 
-llàgrimes, fel i fang-
d'aquell pou ocult per les verdisses
al patí oblidat, 
on un dia, jugant, vam caure.

Vaig mirar pel forat
un últim cop fugaç
per recordar com jugaves amb els dofins, 
i esquitxaves 
el sol amb les aigües clares 
dels teus somnis líquids.


El sol ha mort.
Dins el pou, però,
per a mi sempre lluirà esmolat,
com eren els teus gemecs 
quan vaig marxar.

dimarts, 20 de març del 2012

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. II de L.




El meu  bell cos, cansat,
sac d'ossos, buit receptacle
llençat en un laberint de molsa
i troncs allargassats,
pilars d'un cel color d'aigua estancada...


El meu vell cos, negat de llàgrimes
que regalimen pausadament, tristes,
a la trobada de la humitat fúngica
que la teva roba ha xuclat
amb traïdorenc delit...
Els sucs engendren una llavor primigènia,
un principi i un final, 
la fantasia d'un bri de llum
que germinarà l'horror
allà on un dia vas passejar.


divendres, 16 de març del 2012

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. I de L

Crec que m'he tornat
com un de tots els altres
i tinc aquells cucs
que surten de dins el meu cap,
que em repeteixen llefiscosament:
"no tinguis por dels cucs
que surten de dins del teu cap".


I ara que sé que ja sóc 
un més de vosaltres,
em temo que amb els cucs
jo també he marxat.

dilluns, 5 de març del 2012

Emmetzinador

Et desvesteixes 
i confies que et perdonin,
mentre les pells que has mudat
confonen el terra
com tu confons veritat i mentira.
Nu de tota culpa,
la teva innocència 
està llesta per emmetzinar-nos.

dijous, 1 de març del 2012

petons metàl·lics

Vesteixes les teves millors gales,
descalç a l’oasi, amb un ramell
de dàtils a les mans.
Les palmeres ajocades sota el pes de la neu
besen el gel que endureix les cadenes
que esvaeixen la teva empremta,
i enyores no haver enyorat mai
res ni a ningú.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Sucre amarg.

Visc dins un món fet 
de vidre de sucre
- fosc, cremat, amargant;
però acarono en secret
un fil transparent, 
una sirga cap
al teu xiuxiueig calent.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Llac.

Un llac dins un tronc
m'atura el món i , forçats,
els ulls clucs escolten
el goig de l'aigua en moviment
mentre el present roman immòbil.
Voldries fer-ne llar,
però el tronc es podreix
i el món és el que veus, un tronc corcat,
i la tristor de l'aigua en moviment.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Més enllà.

Dins el niu,
tot té l'olor de la mandarina
acabada de collir de l'arbre.
Dins teu,
em sento dalt d'un trapezi,
a punt de caure,
balancejat pel soroll del silenci.


Gronxa'm més enllà del niu,
més enllà de la remor,
més enllà del batec del teu cor.


Gronxa'm, amor, més enllà de l'infinit.

diumenge, 19 de febrer del 2012

dijous, 16 de febrer del 2012

llàgrimes.

Em meravelles, si més no,
com aquell antic marc de porta
que encara plora resina 
tot i que les seves últimes fulles
van ser fer ombra als discursos republicans;
m'entristeix veure les alesnes, puntells
i tants altres estris ja vells quan jo era nou
sense les mans que les feien viure.
Gaudeixo en privat d'aquests regals,
petons de la quotidianitat passada
a la meva memòria present i enyorada.

dimecres, 15 de febrer del 2012

indecisió.

Els cims esglaiats
m'aboquen a l'abisme
de la terra que es desferma
i no rodolo, jo no,
m'instal.lo al limb
de les decisions impossibles,
en la llunyania de la raó.

dijous, 9 de febrer del 2012

Una bestiola immunda.

Ja res no és el que sembla
i dins les nostres inquietants ombres
les orquídies són cards immunds
que s'aixequen amenaçadors 
com les tempestes que estellen 
les lleixes de les finestres.
Les teves mans suplicants,
imploren l'ajut de les meves,
esmolats rasclets gelats
que t'esgarraparan l'ànima.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Tan llunyà

Vam albirar l'edelweiss;
el cim, però, una il.lusió.
De tornada al camp base
el sol fuig de mi, em tem.
tu et vas quedar allà a dalt,
i jo ara sóc això, penombra.

dilluns, 30 de gener del 2012

L'última tassa.

La cadira sobre la taula
-l'he omplert fins a vessar;
m'ha regalimat tot cremant-me els dits.
Les seves cames assenyalen el sostre,
blanc, buit, sense llum ja.


He estavellat la tassa contra el pis
i, d'aquell prometedor moment de plaer,
només en queda el dibuix abstracte al terra,
esmolats ganivets de porcellana.

dissabte, 28 de gener del 2012

Tan ben amagada...

Et vaig oblidar 
per poder tenir-­te per sempre més,
sense posibilitats de malmetre't,
voldria sentir el goig dels teus ulls com abans,
aclaparar-me pel teu somriure,
voldria desviure'm per tu 
ara, que ets poc més que  món sense cartografiar,
però ja no sé on buscar-te.

dimarts, 24 de gener del 2012

Dins.


Avui he gosat tornar a entrar
-no sé perquè tanta recança,
el perquè de la negació-
però ara, tot obrint calaixos,
em sorprenc de tot el que trobo...
dic sorprenc però podria dir:
"m'estranyo de totes les coses que hi trobo",
fragments del passat,
objectes estimats,
petites andromines quotidianes,
tresors de joventut que, ara,
ni aprecio ni reconec;
són tan sols això,
els trastos tancats
dins el calaix de l'habitació oblidada

dilluns, 23 de gener del 2012

Posibilitats.

Mai no he tingut
el que és mostrat
per començar callant
el que no vull.


Odio la seguretat
de callar el que em fastigueja
alhora que ho exhibeixo.


M'abstrec del que no vull sentir,
callo el que no vull callar,
tant fa la crítica, només és poesia




   

divendres, 20 de gener del 2012

Vertigen del demà.

La troballa no cercada
d'una vida ja escrita.


La incògnita de la veritat
de les mentides quotidianes.


Llegeixes entre línies els records,
incapaç d'assumir-ne les certeses.