Crec que m'he tornat
com un de tots els altres
i tinc aquells cucs
que surten de dins el meu cap,
que em repeteixen llefiscosament:
"no tinguis por dels cucs
que surten de dins del teu cap".
I ara que sé que ja sóc
un més de vosaltres,
em temo que amb els cucs
jo també he marxat.
Millor no tenir cucs al cap, sinó que amb el cap volem.
ResponEliminaNo deixis mai de ser un singular , de plurals ,pobrets, en sobren .Amb cucs o sense sigues sempre el singular que ja ets i considera't afortunar de no die-te "Vicente"
ResponEliminaCal que els cucs no es mengin la nostra forma de ser...
ResponEliminaNo m'agraden els cucs, així que no els vui al cap de ningú.
ResponEliminaMai hem de voles ser un de tots els altres...nosaltres som diferents, únics i irrepetibles!!!
ResponEliminaPetons.
A vegades ser com els altres no està malament, brillar sempre és impossible i pot arribar a ser angoixant -suposo. M'agrada que els cucs parlin i que ells mateixos li diguin que no els tingui por, és una veu dins del poema -inquietant- que tranquil·litza, una bona antítesi, fins i tot paradoxa :) I finalment crec que a la vida no deixem de marxar i tornar de nou, sempre com a nous éssers en canvi constant... i és que el no-moviment es deu semblar molt a la mort.... o sigui que veig molta vida en aquest cervell ple d'éssers vius... encara que siguin cucs que, d'altra banda, també tenen dret a l'existència... oi?
ResponEliminaVaja, que m'agrada el poema Rafa, el trobo ple de vida i de canvi :)
Gràcies de cor per els vostres comentaris :)
ResponElimina