L'última tassa.

La cadira sobre la taula
-l'he omplert fins a vessar;
m'ha regalimat tot cremant-me els dits.
Les seves cames assenyalen el sostre,
blanc, buit, sense llum ja.


He estavellat la tassa contra el pis
i, d'aquell prometedor moment de plaer,
només en queda el dibuix abstracte al terra,
esmolats ganivets de porcellana.

Tan ben amagada...

Et vaig oblidar 
per poder tenir-­te per sempre més,
sense posibilitats de malmetre't,
voldria sentir el goig dels teus ulls com abans,
aclaparar-me pel teu somriure,
voldria desviure'm per tu 
ara, que ets poc més que  món sense cartografiar,
però ja no sé on buscar-te.

Dins.

Avui he gosat tornar a entrar

-no sé perquè tanta recança,

el perquè de la negació-

però ara, tot obrint calaixos,

em sorprenc de tot el que trobo...

dic sorprenc però podria dir:

"m'estranyo de totes les coses que hi trobo",

fragments del passat,

objectes estimats,

petites andromines quotidianes,

tresors de joventut que, ara,

ni aprecio ni reconec;

són tan sols això,

els trastos tancats

dins el calaix de l'habitació oblidada

Posibilitats.

Mai no he tingut
el que és mostrat
per començar callant
el que no vull.


Odio la seguretat
de callar el que em fastigueja
alhora que ho exhibeixo.


M'abstrec del que no vull sentir,
callo el que no vull callar,
tant fa la crítica, només és poesia




   

Vertigen del demà.

La troballa no cercada
d'una vida ja escrita.


La incògnita de la veritat
de les mentides quotidianes.


Llegeixes entre línies els records,
incapaç d'assumir-ne les certeses.