La llavor que em mena cap a tu. I deXXX.

Llavors jo, tant petit...
els meus records semblen ombres.

Fa molt que volia retornar...
no podia -no aquí.

Obro les pesades persianes de fusta,
la llum lluita per travessar els finestrals
-suficient-,

les ombres es tornen realitats. 
Tot continua al seu lloc,

allà on aquell dia tot va perdre el sentit,

el vell ballador, les eines, el torn 
-encara és gros.

Sé on ets, no vull girar-me,

de reüll veig la Zündapp i el sidecar -aventures-,

m'abandono... he vingut per això.

Els raids oxidats, el quadre empolsegat,

el timbre, la dinamo que em fascinava...

No puc trure el ulls del cistell
que hi ha sobre la roda del davant,

sí, encara hi és el paper, ara dur, 
acartronat,

rònec, amb els plecs marcats...

l'obro, el llegeixo, mentre les llàgrimes 

cauen mullant aquell terra 
on tots van treballar tant...

Aquella carta que mai vaig poder donar,

la postal de la vida que mai no he viscut.

La solitària flor del cactus VIII de L.

Veus la humitat a la sorra
d'una aigua que ja no corre,

tanques els ulls,
mentre esperes sons que no hi són,

crides amb una fúria que mai se sentirà...

Voldries pensar que no acaricies un miratge,

olores pensaments i mirades,
però no la pell d'una taronja...

el pitjor del mal son va ser no despertar-ne.

La solitària flor del cactus VII de L.

A les palpentes, la llum et reclama.
Mudes, les cadenes de paraules, també.
Trampes ocultes, paranys d'inquietud,
busques afecte com si fos caritat,
sense més resposta que la sorpresa,
-la teva- de veure -sí- com dins la foscor triada
manquen els núvols, el sol, el mar, la sorra,
els ocells...manques tu...
I així ha de ser, per poder, tal vegada,
albirar, encara que separats, el sol coronant l'horitzó.