La cadira sobre la taula
-l'he omplert fins a vessar;
m'ha regalimat tot cremant-me els dits.
Les seves cames assenyalen el sostre,
blanc, buit, sense llum ja.
He estavellat la tassa contra el pis
i, d'aquell prometedor moment de plaer,
només en queda el dibuix abstracte al terra,
esmolats ganivets de porcellana.
wuai, d'una trencadissa un poema! no t'envejo la neteja,(jeje) i si la tassa estava plena de llet molt pitjor. Una abraçada.
ResponEliminaUn plaer trencat.... l'has deixat massa estona calentant.
ResponEliminaNo se m'hauria ocorregut mai fer una poesia d'una cosa així, m'ha agradat.
ResponEliminaEl terra, segur que força gris, t'agrairà l'obra d'art encastada a les rajoles...no passis l'escombra!
ResponEliminaM. Roser
“Trencall brillant que escampa la llum i enveja l’aranya”.
ResponEliminaDesprés de molt llegir-te aquest és el meu primer comentari al teu bloc, havia de dir que destil•les una veu força intensa, m’agrada.
Salut!
Trencadissa inevitable i amb ella adeu a l'aixovar. Gràcies a totes.
ResponEliminaFermí, des del dia mundial de la poesia, on vam coincidir en l'apartat d'aportacions, t'he anat llegint tot sovint, ja veus però que també em costa prou comentar els poemes...gràcies per llegir-me i felicitats pel magnífic vers, un poema per ell mateix, així mateix expressar-te els meus condols per la teva pèrdua.