Encara agafes amb força
aquell tros de ferro rovellat,
la gran clau -un tresor?-
i ara, amb un somriure de tristor,
comprens que en un món sense portes
és poc més que un souvenir,
record d'un viatge
que mai vas començar.
aquell tros de ferro rovellat,
la gran clau -un tresor?-
i ara, amb un somriure de tristor,
comprens que en un món sense portes
és poc més que un souvenir,
record d'un viatge
que mai vas començar.
si no hi ha portes el món es fa infinit i no cal anar carregat amb objectes inútils, en aquest cas les claus. M'agrada, és molt metafòric i no li sobra ni falta res!
ResponEliminaa vegades quan el món no te portes amb un sol cop d'ull ja ho tens tot vist.
ResponEliminaGRÀCIES Anònim.
a vegades els petits objectes són realment tresor s, és un text molt misteriós, m'agrada el to :-)
ResponEliminaSí fins i tot quan un petit objecte sembla ser molt gran i valuós...misteris ;)
EliminaMillor si no hagéssim de posar portes en lloc, i tot el mon fos obert a tothom.
ResponEliminaBonic poema.
Gràcies Imma, ...les portes, realmet retallen...o potser donen la llibertat?
EliminaSi no hi ha portes, guaita per les finestres :)
ResponEliminaep! guaitar per les finestres és de xafarder ! :)
EliminaUn mon sense portes
ResponEliminaplena llibertat...
una utopia!
Trista realitat.
Com sempre, saps que m'agraden molt els teus poemes ja enyorava els teus versos.
Bona setmana.
Ojalá no tinguesin portes al món, segur que tot aniria més bé.
ResponEliminaportes, marcs, parets...uffff, molta obra :)
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAquest, haig de dir que m'agrada tant o més que l'altre :)
EliminaLa clau (un tresor?) et crema les mans, perquè no saps si és possible un món sense portes, penses que pot ser un no record, d'un viatge no realitzat...
ResponEliminaOh, i és que tenir quelcom que creus especia, únic...sempre crema en les mans, i de viatges...a vegades el mon passa devant nostre.
EliminaUn petó M.Roser
Els no-records són els pitjors, les claus d'aquests viatges no fets són feixuges, molt, però les guardem per si de cas... perquè potser no hi ha portes, però ja ens n'encarreguem nosaltres d'imaginar-les, i aquestes, les portes que no són són realment difícils d'obrir!
ResponEliminaM'ha encantat el poema!
Petooons!
gràcies Rachel, m'agrada el teu comentari, interessant :)
Eliminael pitjor que hi ha és deixar coses per fer... després te'n penedeixes d'allò més, un viatge mai començat, uf, massa enyorança
ResponEliminamolta!!! massa!!! quasi insuportable però...t'hi acosotumes!
Eliminanena! una altra insomne? k són aquestes hores? :-)
Eliminasí, ens acabem acostumant a tot... és cert fins al punt de ser esgarrifós...
bona nit!
Va nenes a dormir que al matí despr´s tot són cafetons i somnis mentre esteu despertes :)
EliminaPot, encara, no parar de buscar, constituir el viatge en si mateix... La imaginació és una arma amb molt de poder, es capaç de visitar llocs verges...
ResponEliminaPetons!
...i fins i tot en alguns sembla que hi hagis viscut tota la vida.
EliminaPer cert, m'ha agradat molt aquesta entrada. Felicitats.
ResponEliminaja no en queden, de llocs verges...
ResponEliminaAnònim...veig que has vist poc mon...sempre hi han llocs que ens sorprenen, fins i tot els que coneixies de petit , però que no vas gaudir fins fer-te gran.
EliminaGràcies ;)
ResponElimina