dissabte, 23 de juny del 2012

Enigma.

Encara agafes amb força 
aquell tros de ferro rovellat,
la gran clau -un tresor?-
i ara, amb un somriure de tristor,
comprens que en un món sense portes
és poc més que un souvenir,
record d'un viatge 
que mai vas començar.

27 comentaris:

  1. si no hi ha portes el món es fa infinit i no cal anar carregat amb objectes inútils, en aquest cas les claus. M'agrada, és molt metafòric i no li sobra ni falta res!

    ResponElimina
  2. a vegades quan el món no te portes amb un sol cop d'ull ja ho tens tot vist.

    GRÀCIES Anònim.

    ResponElimina
  3. a vegades els petits objectes són realment tresor s, és un text molt misteriós, m'agrada el to :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí fins i tot quan un petit objecte sembla ser molt gran i valuós...misteris ;)

      Elimina
  4. Millor si no hagéssim de posar portes en lloc, i tot el mon fos obert a tothom.
    Bonic poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Imma, ...les portes, realmet retallen...o potser donen la llibertat?

      Elimina
  5. Si no hi ha portes, guaita per les finestres :)

    ResponElimina
  6. Un mon sense portes
    plena llibertat...
    una utopia!
    Trista realitat.

    Com sempre, saps que m'agraden molt els teus poemes ja enyorava els teus versos.
    Bona setmana.

    ResponElimina
  7. Ojalá no tinguesin portes al món, segur que tot aniria més bé.

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest, haig de dir que m'agrada tant o més que l'altre :)

      Elimina
  9. La clau (un tresor?) et crema les mans, perquè no saps si és possible un món sense portes, penses que pot ser un no record, d'un viatge no realitzat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, i és que tenir quelcom que creus especia, únic...sempre crema en les mans, i de viatges...a vegades el mon passa devant nostre.
      Un petó M.Roser

      Elimina
  10. Els no-records són els pitjors, les claus d'aquests viatges no fets són feixuges, molt, però les guardem per si de cas... perquè potser no hi ha portes, però ja ens n'encarreguem nosaltres d'imaginar-les, i aquestes, les portes que no són són realment difícils d'obrir!
    M'ha encantat el poema!
    Petooons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies Rachel, m'agrada el teu comentari, interessant :)

      Elimina
  11. el pitjor que hi ha és deixar coses per fer... després te'n penedeixes d'allò més, un viatge mai començat, uf, massa enyorança

    ResponElimina
    Respostes
    1. molta!!! massa!!! quasi insuportable però...t'hi acosotumes!

      Elimina
    2. nena! una altra insomne? k són aquestes hores? :-)

      sí, ens acabem acostumant a tot... és cert fins al punt de ser esgarrifós...

      bona nit!

      Elimina
    3. Va nenes a dormir que al matí despr´s tot són cafetons i somnis mentre esteu despertes :)

      Elimina
  12. Pot, encara, no parar de buscar, constituir el viatge en si mateix... La imaginació és una arma amb molt de poder, es capaç de visitar llocs verges...
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ...i fins i tot en alguns sembla que hi hagis viscut tota la vida.

      Elimina
  13. Per cert, m'ha agradat molt aquesta entrada. Felicitats.

    ResponElimina
  14. ja no en queden, de llocs verges...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim...veig que has vist poc mon...sempre hi han llocs que ens sorprenen, fins i tot els que coneixies de petit , però que no vas gaudir fins fer-te gran.

      Elimina