Ploro a l' albada -com ahir-,
i albiro -com demà-,
aquelles ombres a l'horitzó
que em recorden l'època
en què tot era de color castany,
com els teus ulls.
El meu vell llapis et dibuixa,
mentre una butaca buida t'enyora,
com jo, engrapat pel teu somriure etern.
Preciós aquest poema d'amor tan tendre, recordant algú d'un temps feliç i que ara no tens al costat...Segur que el llapis resseguirà tots els trets del seu rostre!
ResponEliminaUn petó i un somriure.
Dolç i tendre record...
ResponEliminaLa meva ànima es banya en el record
ResponEliminad'un temps molt distà
quan el sol brillava arreu
i no temia cap ombra.
Enyor, enyor el teu alè, i el meu
quan el neguit ens devorava
sempre junts, abans i ara.
La paraula "engrapar" en anglès és "grasp", i pot significar "entendre". M'agrada com l'has fet servir en aquest poema, que el somriure de l'altra persona t'hagi agafat. Tot ell està molt bé.
ResponEliminaNoies, gràcies per les voltres paraules, per la vostre sensibilitat, per ser-hi i fins i tot felicitar a la Montse per la seva poesia, que no pari mai de rajar,
ResponEliminaun petó a totes!
conté una tendresa... extraordinària...m'agrada molt el joc "albada/albiro" l'antítesi "ahir/demà" i la sinestèsia del color castany amb la comparació... de veritat k ho trobo preciós i molt evocador... molt ben escrit i molt sentiment ben transmès.. :-)
ResponElimina