En aquell racó, difuses,
rere els teus ulls de gat ,
fins avui, dins teu s'han preservat amagades
les restes de les teves misèries,
tot el que havies ocultat de tu mateix
s'hi ha podrit i ara surt,
substitueix la pell
per alguna cosa més adient a la teva persona,
et transforma en una massa de pus
que, amb horror, no sents estranya,
et retrobes per jutjar-te
i els teus ulls -indulgents-
fins i tot es mostren orgullosos
d'exhibir-te com sempre has estat.
Els defectes poden ser virtuts...
ResponEliminaDoncs tens molta raó i em recorda una xerrada del Cesar amb el seu fill a "Gladiator"...
Eliminarere els ulls, un món
ResponEliminadavant el ulls, el nostre món
EliminaDefectes, virtuts.... qui som nosaltres per jutjar?
ResponEliminaQue tiri la primera pedra el que estigui net de culpa...
...ostres!quina sorra més fina te avui la platja...;) no tirarem res doncs.
EliminaAquestes misèries que amaguen aquests ulls de gat, tard ho d'hora sortiran a la superfície...potser es poden tolerar , però no sé si enorgullir-se'n!
ResponEliminaHola M. Roser, hi han dies que dic...va Rafa, avui un de maco...i cony, ja hi torno a ser :(...una abraçada, fresqueta però.
EliminaJa deia jo que els ulls de gat mai són sincers del tot...
ResponEliminaAmb aquell somriure al rostre els ulls de gat, calms i insincers de mena recorden aquell dia de Sant Marti. ;)
EliminaEm recorda al "El retrat de Dorian Grey"...
ResponElimina