Pluja.

Creix,
           res l'aturarà  ja,
el formigueig cada cop
més viu de la meva ànima
que romangué dormida
tant de temps, una cremor
que esdevindrà en bram,
udol natural, traspuarà
per la pell en forma gasosa,
                               s'enlairarà
fins on els somnis es fan realitat
i cauran damunt la teva pell com
la rosada  d'un nou despertar.

Sofà

Saps que tens tota
la nit per davant
i, relaxada,
acluques els ulls,
arraulida
en un sofà,
mentre ell, exposat,
viu una altra realitat
de deliris inconfessables,
que el condueixen a
una tèrbola claveguera.

Confia que els teus
somnis -lúbrics, potser-
us facin caminar
els passos perduts.

H1

lluny de mi la llum,

llaminera de mena,

llepa el teu blau món.

Enyor

Davant vostre -com ahir-
us miro, però ja no hi sou.
La vostra ànima generosa
subtilment m'acaricia 

i una esgarrifança 

em porta de nou  l’avui 

de les esperances entortolligades,
dels borrissols rabaïts,
de les ànimes ribotades,
dels escardills enjogassats,
de les mossegades rialleres,
de les ganivetades prudents.

Absurd.

Com la vostra absència.

Absència.

Ets al meu costat,
però jo, ara,
ja sento la fredor
de la teva absència.

T'enyoro mentre
el meu cos s'embolcalla
amb l' aroma de la teva ànima...
torna,
ara que no has marxat.

                                        

goig

Els meus iris,
enreixats
darrere aquestes pestanyes,
són del color de l'aigua neta
quan reflecteix

-sense pudor-
la natura.

Ja no hi veig, però
els meus records viuen
a la línea de l'horitzó.

Nissaga

Plora pel nen
que ja no tens,
acarona - si vols -
la cicatriu de la cesàrea
quan el trobis a faltar.
Així, dura, recta,
perfecta com ets,
recordaràs que sóc
com tu, a l'altra banda del mirall.

Lliurement

El  meu jo,
lliure de gasivitat,
gaudeix d'engrunar-se
perquè la teva petita boca
pugui atipar-se de mi.

Doll

Els meus pensaments,
com un manantial que brolla
de l'esquerda d'una pedra,
esquitxen de vida
el teu jo més íntim.

Circus

Ego virtual,
peripècies sense xarxa,
triple salt... mortal.

Incertesa

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.


                                                              Núria Talavera.
                                                              nebuloses.blogspot.com

Fins i tot l'aire

Esgotat,
en un bucle
sense fi aparent,
provo de treure el coll
de l'aigua,
però fins i tot l'aire és líquid.

La meva boca,
ara un llac
sense paraules,
espera retrobar-te
nedant en el
reflex de la lluna.

Final

Ens abracem,
com ahir,
però avui
-i tu ho saps-,
l'abraçada és un adéu.

Esperança

Colpida i pietosa,
la meva ombra
dibuixa l'estàtua
d'estelles de sal
que ara sóc jo,
amb l'esperança
que,
fent-hi nit,
la teva nua humitat
em faci renéixer.

Tarda de diumenge

Microscòpic,
el ratolí
xerrica pels racons,
mentre l'estranya munió
de gats taronges,
turqueses i daurats
miren a una altra banda,
enfitats...o...
potser temerosos.
Alhora, dolçament,
la mestressa,
feta un vuit,
absorta,
tira línies
amb la mirada
tot buscant maletes perdudes,
asseguda sobre el mar
i flanquejada pel sol.

Xifrers

El savi jardiner,

amb cor de lleó,

podava i donava forma

sense descans

al fruit del seu desig.

Tant ho va fer,

que aquest

no es va atrevir a brotar,

sinó que va morir,

això sí, però, bellament convertit

en un magnífic res...

universal i caduc com ell.

ulls vegetals

Recolzat en un diminut
castells de cartes,
l'insignificant tucà,
amb els seus amorosos
ulls vegetals,
guaitava la immensitat,
calibrava i meditava
on va errar,
ignorant de la fragilitat
del món que l'envoltava,
feliç, orgullós, confiat,
incapaç, però,
d'aprendre dels seus errors.
El seu acromàtic plomatge,
lluny d'ajudar-lo,
l'empenyia sempre
al desastre.

Erebus

Parets blanques,
i una finestra negra.
Dins de casa,
la buidor
m'aclapara
i, fora,
ara, de nit,
no hi veig
res de res.
Potser
res no hi ha ja,
i tot s'ha fos ,
com la gebrada
del meu grèvol
a qui els pit-roigs
han despullat
de tot fruit.
Parets blanques,
buides,
com jo,
reflectit i,
enmirallat,
sense més,
en la negror
de la finestra.

Potser sóc
això...
un reflex,
sense més.

Morpheus

Ombres sense ulls
claven la mirada
en els meus ulls
sense ombra.

Corro i batego,
però romanc
immòbil,
amarat,
aclaparat per
un aroma que no
tant sols
impregna els
meus narius,
sinó que banya
la meva pell
i s'hi endinsa,
em travessa,
m'esfilagarsa,
m'esquinça,
mentre em sutura,
em sargeix,
em voreja,
em penetra
i em fa renéixer.

Ara, els meus ulls
són ombra i
les ombres tenen
ulls.

Descanso.

Comiats

Fluidament,
amb un ritme marcat
només pel caprici
insolent de la gravetat,
la meva sang ,lliure
vermella,llunyana,
s'escola,
sense mirar enrere,
mentre jo,
ductilment, em fonc
i m'instal·lo en un mon
on ara tot té colors
i olors a taronges i llimones

Cercles

oblidat carrusel
de sensacions
i sentiments...
els d'un jove
que ja no ho és,
enlluernat
pel mai vist abans
en un cercle viciós,
voltant i voltant
fins la frapant
separació.

Aparador

Sempre hi sóc,
(quan hi sóc)
a l'aparador,
que, com jo el veig,
no és per ser mirat
sinó per poder
guaitar, sentir, explorar
el món de fora
des de la seguretat
del cau.
Veure com es mou,
continu,veloç,etern,
absurd...
i jo miro,miro,
i miro,
i torno a mirar
tot aquest magnífic
ventall de detalls.

Sabeu?
he travessat el vidre,
vull moure'm i ser vist.
Ara m'observo
a mi mateix
i somric.

Esperança

Colpida i pietosa,
la meva ombra
dibuixa l'estàtua
d'estelles de sal
que ara sóc jo,
amb l'esperança
que, fent-hi nit,
la teva
nua humitat
em faci renéixer.

Impossible

El nou vent
s'entesta a
fer-me desitjar
la lluna d'ahir,
oblidada darrere
tantes planxes d'acer...

¿Tal vegada
podria conquistar
el teu passat
i, així,
tancar el cercle?

Despertars

Em rebolcaré
en les onades
lascives
vespre rere
vespre...
fins a deslliurar-me
de la feixuga carcassa
que m'ofega.
Moment llunàtic,
instant
predestinat,
tortuós final.

Magnituds

Busco i remeno
fins trobar satisfacció
en un joc tan difícil
com el fràgil caminar
d'una nena
feta d'ambre
que, distreta,
cerca el carregador
per donar
impossibles energies
al vell cavall
de cartró
amb rodes,
de color blau,
mentre xucla
d'un biberó
de paper
i plora, punyent,
perquè encara
té gana
i la tetina
feta de fusta
no raja.

Miralls

El teu reflex
em dóna l'esquena
mentre els teus ulls,
àvids,
s'enmirallen
en la suor
que em regalima
pit avall...

Il.lusió

Amb el desig
d'un mati de reis,
els meus dits juguen
a descobrir
tots els camins
dels teus cabells
i la meva 
llengua, tafanera,
paseja per
tots els plecs del teu cos.

Desolació

Flagrant solitud,
en mig de tot
però enlloc,
sota els núvols
sense pluja,
amb l'única companyia
dels goluts pelicans
i del brogit del mar.
Sol,
movent-me
cap enlloc.

Saltimbanqui

tot el dia dins teu...
jugo delerós
en el teu jo més profund,
allà on els somnis
deixen de ser-ho
i esclaten.

Feres,domadors
i acròbates m'acompanyen.
Portals impossibles

m'indueixen a pujar
a un tren sense horaris
amb parada final
al teu desig.

Petjades

Sol,
els mateixos camins
són diferents,
d'una grisa
buidor.
Ja no plou,
però tot
és encara ben moll.

Alquímia

Evaporant el meu jo,
condensant-lo gota a gota
i baixant en espiral,
sol per l'alambí,
conformo una dosi
llesta per inocular-te.

Golut

Glopejo amb delit
l'aura del teu ésser,
tot un doll de sentits
esmolats, cridaners
i confiats que,
com el xumet oblidat,
m'apaivaguen.

Camins

Cap a tu.
Nu, sense urgències,
acaronant el desig
contingut del futur.
A quatre mans,
cap a tu.

Tu.

Dibuixo el teu cos

amb el moviment

dels meus iris,

que reflecteixen

el perquè del meu desig.

                              

Tinc somnis sense son,

el meu somni ets tu.

Aquàtic

Ones sonores

de càlida cadència

travessen el nostre univers blau

i reboten en el bell escafandrista,

com el llastimós bram

d'una balena loquaç.

Canvia la cançó,

però l'escafandrista

roman immòbil,

al costat del seu tresor,

al fons de la peixera,

impassible...

orgullós en un núvol de bombolles

i peixos multicolors.