Apèndix 1. Inseguretat

Descolocada, dolguda,

traida pel teu subconscient,

veus com les teves pors s'alimenten

de res però de tot,

de melangies momentànies

fusionades amb un nou jo

distret per inseguretats

en lent procés de correcció,

mentre malveus la realitat

sota l'ombra d'un cinturó

de desconfiança insana

que, lluny de lligar-nos,

deslliga tormentes de mots,

combats dialèctics sense diàleg

ni guanyador, sense bàndols,

ni lògica, només pèrdua

i res més, pèrdua.

Adeu i gràcies.

Aquesta ferida que sembla que mai cicatritzarà

m'esta aixugant les forces, cada dia un xic més...

un poc més fluix...esgotat, em costa pensar,

els dies són massa llargs i solitaris,

las nits massa curtes.

faig sentir malament als que m'estimen...

no em poden entendre, o tenen altres coses al cap,

sí, sóc complicat, ho sé prou bé, sóc un solet...

però no cada dia escalfo prou, alguns dies

no m'aguanto ni jo...que li farem doncs.

M'han dit molts cops que quan estic enfadat

sóc autodestructiu...segurament és així, però ara

no ho estic pas d'enfadat...de fet estic molt agraït

a tots els que m'heu llegit, jo mai ho hagues pensat que

algú llegiria alguna cosa meva...i menys poesia, cony!

si em coneguesiu...semblo un antidisturbis :)...merci per haber

trobat alguna gràcia al que he escrit aquest any...voldria dir també

que el poema que més m'ha costat d'escriure va tenir una gestació

de 10 minuts, o sigui que molt no els vaig pensar, merit...demerit...

vosaltres direu.

És l'últim post.

Adeu.

Gràcies.

Per a tu, que em llegeixes

La teva galta reposa al meu pit

i m'abraces l' ànima

mentre jo gronxo els teus somnis...