Doncs sí, ruc (amb perdó), perquè el vers cabdal és el primer i no pas l'últim. Perquè cal gaudir el trajecte i no tan sols el final. Que l'esforç és passatger, però sentir-se tità per un momnet, això és etern.
Hola Rafael, i què dimonis pensaves trobar-hi a dalt de tot? Però crec que els núvols et tapen el més important: la satisfacció d'haver assolit una fita...i segur que pel camí has anat observant coses que després un dia, sense saber com, et seran útils per regalar-nos algun poema ple de sentiments... Petons, M. Roser
Arribar al cim és gaudir del camí, és descansar de l'esforç. I has mirat rere els núvols? No havia visitat la teva pàgina, tens poemes molt bonics. Gràcies per seguir els meus blocs
Rafael, ets el blanc i el negre, el sol i el nuvol, l'alegria i la tristor, com tots. Així som els humans, al menys la majoria ¿no?(ja que jo em vull comptar entre ells, jeje). M'has deixat un buit a l'ànima quan he llegit el teu últim post i m'ha alegrat molt retrovar-te al cim, malgrat els núvols, tu ets en aquests moments un gran sol.... Una abrazada.
doncs sí... a vegades no sabem gaudir del trajecte, o potser l'il.lusió per gaudir del panorama imaginat no ens deixa fixar-nos no en el que realment compte...estar viu, visquem doncs!!
Vols dir? :)
ResponEliminaDoncs sí, ruc (amb perdó), perquè el vers cabdal és el primer i no pas l'últim.
ResponEliminaPerquè cal gaudir el trajecte i no tan sols el final. Que l'esforç és passatger, però sentir-se tità per un momnet, això és etern.
Així és, de vegades l'esforç ens porta als núvols i res més.
ResponEliminaEm agraden els H. ...
Salutacions molts, Rafael.
És ben cert que per estar als núvols no s'imposa titànic esforç, ans el contrari.
ResponEliminaVaig a jeure una estona...
Doncs mira, què millor que sentir-se al cim i per damunt dels núvols (mentre sigui una viatge d'anar i tornar, és clar)?
ResponEliminaHola Rafael, i què dimonis pensaves trobar-hi a dalt de tot? Però crec que els núvols et tapen el més important: la satisfacció d'haver assolit una fita...i segur que pel camí has anat observant coses que després un dia, sense saber com, et seran útils per regalar-nos algun poema ple de sentiments...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Arribar al cim és gaudir del camí, és descansar de l'esforç.
ResponEliminaI has mirat rere els núvols?
No havia visitat la teva pàgina, tens poemes molt bonics.
Gràcies per seguir els meus blocs
Rafael, ets el blanc i el negre, el sol i el nuvol, l'alegria i la tristor, com tots. Així som els humans, al menys la majoria ¿no?(ja que jo em vull comptar entre ells, jeje).
ResponEliminaM'has deixat un buit a l'ànima quan he llegit el teu últim post i m'ha alegrat molt retrovar-te al cim, malgrat els núvols, tu ets en aquests moments un gran sol....
Una abrazada.
Molt bo! Després d'estar desconnectada a l'estiu, m'alegra tornar a passar pel teu blog i veure que segueixes escrivint ;)
ResponEliminaEstaves pujant una muntanya? gràcies a tu també per la paraula de Jordi!
ResponEliminaTots i cadascún dels nostres esforços tenen una recompensa, encara que potser de moment, no la sabem veure...
ResponEliminadoncs sí... a vegades no sabem gaudir del trajecte, o potser l'il.lusió per gaudir del panorama imaginat no ens deixa fixar-nos no en el que realment compte...estar viu, visquem doncs!!
ResponElimina