Tan transcendental ets
que ningú no t'escolta
ni t'ha escoltat mai.
Mentre separes les aigües,
o potser només arrossegues penosament
els peus per sobre d'elles,
la teva estranya simfonia,
de dues o tres estrofes a tot estirar,
tocada fins a l'avorriment,
em recorda com és de fàcil jutjar,
més que no pas veure les mancances d'un mateix.
Recorda això: jo sóc jo,
altiu i orgullós, mai seré ombra.
Quan l'anxeneta arribi al cim
i faci llenya del castell,
al meu regne no hi trobaràs res,
perquè jo només sóc això,
jo i ningú més.
Això va dedicat a algú que creu estar massa per damunt dels altres!Salut i bona platja.
ResponEliminaDoncs si és així, val més callar ;)
ResponEliminahttp://nebuloses.blogspot.com/2011/08/i-si-no-val-mes-callar.html
Cadascú ha de ser cadascú, i, a vegades, ens costa de veure-ho. No ho veim fins que no hi hem topat de nassos... (fa mal)
ResponEliminaCaram, com estan els egos.
ResponEliminaEls tres primers versos em semblen són un poema per si sols. Magnífics.
M'agrada.
ResponEliminaTot just he aterrat al teu bloc.
Però sospito q gaudiré llegint-lo i possiblement aprenent.
Una abraçada.
:-P
Tu blog es un hermoso descubrimiento. Entiendo tu lengua, tan dulce, tan musical, pero no me atrevo a escribirla. Te sigo desde ahora.
ResponEliminaUn abrazo desde Ciudad de Buenos Aires
Hola Rosa Isabel, sí a vegades sembla que algunes persones tenen facilitat per obrir les aigües quan parlen...especialment si el riu "está revuelto"...per cert, veig que a tu l'estiu no et fa pas abaixar el ritme de posts...felicitats :)
ResponEliminaHola Nurieta, què fresc el teu blog!!! el millor per a l'estiu :)
Miquel!!! ben tornat :)
Gràcies Joan...et llegeixo :)
Montse...segur que no ens coneixem? tens un blog molt proper :)
Susana,caram! ens llegirem des de ja, benvinguda:)
Mai ombra, només llum. Més transcendent de ser un mateix, no crec ...
ResponEliminaBona hora!
ResponEliminaEsperava veure una nova esquitxada per inaugurar-me com a comentarista. Després d'haver fet una bona repassada per aquest racó, t'he de dir que m'han colpejat força les esquitxades que mostren la duresa que conforma la realitat. M'agrada la poesia dura, la que mostra la cara més desagradable de la realitat, la valenta, la que transmet veritats nues de màscares... Aviam, no vull dir pas que no haguem de llegir contes de fades, que també s'ha de fer, sinó que crec que és una cosa bona combinar-ho en tot cas, o potser és que sóc una mica masoca, no ho sé... Espero que ben aviat ens tornis a mullar l'ànima amb alguna de les teves esgarrapades humides.
Gràcies!