Ressegueixo amb la mirada el camí de taula;
dibuixos de la solitut perduda matins, nits i tardes
on la llum captiva -ignota part de mi- em guia.
Cinc ombres per a una única rosa.
El Primer, fugaç, lliure en l´`anima.
Els gegants ballen l'urgència del tresor,
-amb tu sí- em vas dir -tot-.
alço la mirada
Gessamí,
un petó dels teus ulls,
un somriure del teu cor,
-tot-
Ben tornada la teva poesia!
ResponEliminaMaco, molt maco i tendre.
ResponEliminaJo també crec que els ulls poden besar...
Hola Rafael, m'agrada tornar-te a veure per aquí!
ResponEliminaTot, l'amor ho dona tot, però també ho exigeix tot... I què millor que la besada d'uns ulls i un somriure que surti del fons del cor!
Petonets i bon diumenge.
... l.ànima que amb els ulls pot parlar... tb pot besar amb la mirada...
ResponEliminaL'ànima o els ulls només reflexen el desitg del que tenen la sort d'albirar...
ResponEliminaCal saber llegir o interpretar... no tothom neix amb aquest do...
Eliminai com es sap si es te o no?
ResponEliminaNo se sap... es sent...
ResponEliminaets pots etivocar si tens el dó?
ResponEliminahttps://anna-historias.blogspot.com.es te envio mi blog de poesia por si quieres pasar a visitarla gracias
ResponElimina