dissabte, 4 de juny del 2011

Brètol!

Assolit el cim de la teva supèrbia,
ja no proves de posar límits
a la teva follia desesperada.
Un estol de cucs de seda
creuen el teu cos en espiral
per convertir-te en una gran volva,
de la qual mai naixerà res,
però que un nou vent s'endurà.

10 comentaris:

  1. I de la supèrbia mai neix res de bo, potser cucs en l'ànima.

    Y de la soberbia nunca nace nada bueno, tal vez gusanos en el alma.

    Salutacions. Bon cap de setmana.Bona nit.

    ResponElimina
  2. caram Luna! quin bon traductor tens! ¿es de carne y hueso o una máquina? ;)

    I sí, la supèrbia és un sentiment destructor, com la ira, l'odi o la ràbia... cal superar-los per anar endavant perquè si no, no ens deixen avançar. Bona imatge la de la volva gegant que se l'emporta el vent... és un poema una mica angoixant visualment... els cucs, ecs! molt ben aconseguit per parlar d'aquest sentiment... et felicito Rafa :)

    un petó ;)

    ResponElimina
  3. La supèrbia acaba per tombar torres ben fortes... Al cap i a la fi, les expressions negatives acaben derivant en tot allò negatiu.

    Un bes.
    Miss Yuste.

    ResponElimina
  4. Un estol de cucs de seda que es converteix en una gran volva, seria una imatge bonica, però s'espatlla quan sabem que per culpa de la supèrbia és una imatge eixorca, per això el vent se l'endurà cap a llunyanies més humils...
    Petons,
    M. Roser

    De moment problema solucionat...

    ResponElimina
  5. M'agrada molt, al cap i a la fí el vent s'endurà tota la supèrbia i la follia. Així amb el nou vent entrerant nous canvis.
    Però tu no canvis els teus poemes per més fort que bufi el vent.

    Salutacions.
    Montse.

    ResponElimina
  6. De fet, tots hem conegut algú d'aquestes característiques...al final se'ls endú el vent.

    ResponElimina
  7. Sip, i n'hi han que tenen els cucs podrits, i la crisàlide morta.
    Rafel de vegades fan falta poemes com aquest, que permeten desnuar la ràbia, jo ja fa temps que no escric poemes i ho enyoro.
    Enhorabona pel blog, una abraçada.

    ResponElimina
  8. La imatge d'un embolcall de seda nova i verge, acabada de produir, és més forta que la de la supèrbia. Vet aquí dos pensaments que es baten en duel.
    Olga

    ResponElimina
  9. Luna...caram, bon traductor...gràcies per l'interès :).

    Núria,sempre endevant...nena, no em diguis pas que et fan fàstic els cucs?, gràcies.
    un petó.

    Miss Yuste...tens molta raó...les coses negatives només porten més coses negatives...
    millor la iaia?.
    petons.

    M.Roser...quina alegria tornar a llegir els teus comentaris ( coses de blogger )...no tornis pas a marxar eh!!!! ;).
    Petons

    ResponElimina
  10. Montse, benvinguda :)...crec que ja que hi sóm...més val continuar...nosaltres mateixos.
    Salut i poesia.

    Rosa Isabel...sí, però tu ja saps que a vegades les coses continuen al mateix lloc...una miqueta enterrades i prou...millor no gratar :)
    una abraçada.

    Sandra...va noia...que esperes a tornar a començar, mira avui és un bon dia per la poesia...ja pasaré pel teu bloc a veure si m'has fet cas. :)

    Olga...com m'agrada que sempre trobi imatges als meus poemes...una gran abraçada per Vd. :)

    ResponElimina