dijous, 5 de maig del 2011

xiringuillo

Al cim de la nostra muntanya,
l'últim cop que serem junts,
la tristor és lluny.

Com ahir, avui ets amb mi;
hem pujat junts.
Com ahir, m'has escoltat amb paciència
i no t'ha semblat malament
quan hem fet una parada a mig camí.
 
Avui, però, no veig el reflex del meus ulls en els teus,
només les meves llàgrimes lliscar,
com la vida, per aquest flascó d'acer fred
que obro i et mostra.
No et reconec, però sé que ets tu.
 

Tanco els ulls un moment i,
amb un moviment ràpid,
t'entrego...
la cendra blanca, fugissera,
il.lumina el cel un moment,
com aquell xiringuillo que tant
ens agradava el més de maig.

6 comentaris:

  1. La vida ens dóna moltes alegries, però sovint també ens dóna desenganys...sempre podem mirar d'arreglar les coses i si és en plena natura i sota un cel blau, molt millor. Perdona, la meva ignorància, però no sé que és el xiringuillo...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  2. Aquesta és una part del meu xiringuillo :)

    ResponElimina
  3. Dicen que la nostalgia es triste, no sé. Yo creo que puede llegar a ser muy bella, como este poema.
    Ahora, imagino que Xiringuillo es una flor blanca.

    Saludos, Rafael. Que pases lindo fin de semana.

    ResponElimina
  4. A veure si ho he entès: es tracta d'algú que lliura les cendres de la persona estimada a la natura -l'últim cop que serem junts- i compara aquesta cendra amb la flor del xeringuillo. Bella imatge.

    ResponElimina
  5. Doncs sí, Rosa Isabel...la veritat pensava que no l'havia entès ningú...estic content, gràcies, per cert....xiringullo...xeringuillo...jo sempre he tingut la planta a casa...i per a mi és xiringuillo...al DIEC no surt...potser fa com els peixos i a cada platja tenen un nom diferent? ;)

    ResponElimina
  6. Sens dubte, xiringuillo: m'ha sortit "xeringuillo" d'haver-ho sentit a una persona que ho deia així.

    ResponElimina