dimecres, 15 de febrer del 2012

indecisió.

Els cims esglaiats
m'aboquen a l'abisme
de la terra que es desferma
i no rodolo, jo no,
m'instal.lo al limb
de les decisions impossibles,
en la llunyania de la raó.

11 comentaris:

  1. Apartat de l'abisme , que pots caure...Les decisions que prenguis possibles o impossibles, que te les dicti la raó...
    Petons.

    ResponElimina
  2. No rodolis per l'abisme, però no et quedis amb les decissions impossibles.
    Vaig deixar un comentari al poema anterior i veig que no ha sortit.

    ResponElimina
  3. No sé què fa més por si la caiguda o el vertigen! En tot cas, l'abisme no és un bon lloc per caure, teniu raó.

    ResponElimina
  4. ...no patiu que sóc com un gat, i no caure...bé i en tot cas de quatre potes...sense esquenades...ara, el tema de les decisions...petons :)

    ResponElimina
  5. la raó no sempre té la raó, tot i que això sí, és la més assenyada! petons!!! m'agrada molt aquest poema

    ResponElimina
  6. Allunyar-nos de la raó!, ja dius bé...i posar.hi el cor, que és bon conseller.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No penses que hi ha d'haver un equilibri entre la raó i el cor?...

      Elimina
    2. M. Roser, seria l'ideal, potser..., que el motor sigui el cor i la raó la carcassa del vehicle que ens condueix, pels camins, no sempre amables.

      Elimina
  7. fet i fet la raó i el cor no tenen massa a veure a vegades...i si només fos per la raó potser, només potser tot seria més fàcil...o no :)...gràcies!

    ResponElimina