El teu reflex s'endevina als estèrils rastres del llimac impasible, trist ideograma calcat sobre aquesta terra escuarterada, miratge d'un sol traidorenc que et retorna il.lusions evaporades.
un reflex que s'endevina, un miratge, il·lusions que s'evaporen, un ideograma calcat... és com si la realitat s'amagués en el més profund i alguna cosa no la deixés sortir de debó. Trobo que és molt trist :( i molt bonic alhora :) tal qual la vida, on hi ha de tot.
Els ulls enterbolits no desdibuixen el fons de l'ànima. El reflex superflu del exterior s'esmicola quan tu trepitges la terra esquarterada que has forjat pas a pas. Llavors renaixes com fènix majestuós ens els versos i les paraules.
A veces me pregunto si la vida no es tan solo un espejismo. Una ilusión de lo que queremos ver.
ResponEliminaSaludos, Rafael.
Aquesta terra escuarterada moltes vegades ens treu las il-usións per vivirla!!.
ResponEliminaBonic poema amic.
Estèrils rastres,
ResponEliminatrist ideograma calcat.
Avui els epítets dringuen la mar de bé,
com pluja fina.
Els miratges són força traïdors...vols agafar les il·lusions, però no pots perquè no hi són, malgrat t'ha semblat veure el seu reflex...
ResponEliminaM. Roser
un reflex que s'endevina, un miratge, il·lusions que s'evaporen, un ideograma calcat... és com si la realitat s'amagués en el més profund i alguna cosa no la deixés sortir de debó. Trobo que és molt trist :( i molt bonic alhora :) tal qual la vida, on hi ha de tot.
ResponEliminapetó
Una visió pesimista -o realista?- de la vida; quants cops, en mirar enrera, no veurem il.lusions evaporades?
ResponEliminaEls ulls enterbolits
ResponEliminano desdibuixen el fons de l'ànima.
El reflex superflu
del exterior s'esmicola
quan tu trepitges
la terra esquarterada
que has forjat pas a pas.
Llavors renaixes
com fènix majestuós
ens els versos i les paraules.
montse
il.lusions...són això il.lusions i res més.
ResponEliminapetons a totes...i a tu Jordi...una abraçada. :)