dimecres, 16 de novembre del 2011

Miratge.

El teu reflex s'endevina
als estèrils rastres
del llimac impasible,
trist ideograma calcat
sobre aquesta terra escuarterada,
miratge d'un sol traidorenc
que et retorna il.lusions evaporades.

8 comentaris:

  1. A veces me pregunto si la vida no es tan solo un espejismo. Una ilusión de lo que queremos ver.

    Saludos, Rafael.

    ResponElimina
  2. Aquesta terra escuarterada moltes vegades ens treu las il-usións per vivirla!!.


    Bonic poema amic.

    ResponElimina
  3. Estèrils rastres,
    trist ideograma calcat.
    Avui els epítets dringuen la mar de bé,
    com pluja fina.

    ResponElimina
  4. Els miratges són força traïdors...vols agafar les il·lusions, però no pots perquè no hi són, malgrat t'ha semblat veure el seu reflex...
    M. Roser

    ResponElimina
  5. un reflex que s'endevina, un miratge, il·lusions que s'evaporen, un ideograma calcat... és com si la realitat s'amagués en el més profund i alguna cosa no la deixés sortir de debó. Trobo que és molt trist :( i molt bonic alhora :) tal qual la vida, on hi ha de tot.

    petó

    ResponElimina
  6. Una visió pesimista -o realista?- de la vida; quants cops, en mirar enrera, no veurem il.lusions evaporades?

    ResponElimina
  7. Els ulls enterbolits
    no desdibuixen el fons de l'ànima.
    El reflex superflu
    del exterior s'esmicola
    quan tu trepitges
    la terra esquarterada
    que has forjat pas a pas.
    Llavors renaixes
    com fènix majestuós
    ens els versos i les paraules.

    montse

    ResponElimina
  8. il.lusions...són això il.lusions i res més.
    petons a totes...i a tu Jordi...una abraçada. :)

    ResponElimina