dissabte, 4 de febrer del 2012

Tan llunyà

Vam albirar l'edelweiss;
el cim, però, una il.lusió.
De tornada al camp base
el sol fuig de mi, em tem.
tu et vas quedar allà a dalt,
i jo ara sóc això, penombra.

7 comentaris:

  1. Em recorda la caverna de Plató. Sense que ni el que n'és fora ni el que torna a la foscor se n'hagin sortit.

    ResponElimina
  2. Qui es queda a dalt, a soles, sent la penombra igualment per molt sol q li toqui.
    És trist però m'agrada!

    Petons

    ResponElimina
  3. Les il·lusions sovint són difícils d'aconseguir, són com miratges...
    Estàs tan decebut de no haver pogut abastar-la, que fins i tot espantes al sol
    No et desanimis, l'edelweiss, continua allà al cim...i potser un altre dia!
    Petons,

    ResponElimina
  4. Hi ha qui no pot renunciar al cim i a la llum, per dur que sigui.

    ResponElimina
  5. Segur que un altre dia conseguirás arribarí.

    ResponElimina
  6. La penombra és un bon estadi per a la poesia. De totes maneres, si el jo s'allunya del focus de llum, segur que la zona de penombra disminuirà :)

    ResponElimina
  7. Només puc dir que els cims són massa alts per anar pujant i baixant...Sílvia, benvinguda :)

    ResponElimina