H1-9.

Quantes?...moltes!
i tant que m'estimaven...
sóc un malparit!

Joguines.

Avions de paper volen cap a tu,
punxeguts missatgers
(sense paraules ni pilot).
Ara és el teu torn:
reculls raons invisibles
i m'envies un submarí fet de suro,
que mai aconseguirà submergir
els teus anhels en el meu mar d'amargor.

Dins el fang.

Amb el peu nu,
trepitjo l'esclovia buida
que els vents van portar,
no es trenca, s'enfonsa
en la sorra fangosa,
desapareix de la vista -sentit pertorbador-
i ara, plena,
espera ser prou lleugera
per  tornar-se a enlairar.

Tornem-hi.

Barrino amb molt de compte,
el tros d'alzina és molt sec, dur, vell;
l'olor a cremat, evident.
D'alguna manera,  aquella pell encerada,
fosca i ennegrida dins del forat
resulta més dura que la fusta en sí mateixa.
 
Hi clavo un mànec ben polit,
molta feina i de precisió, sense concessions,
gairebé més del que el tronc pot soportar.
La mullo, xopa, ben xopa,
perquè el mànec hi quedi estampit, 
i hi queda; una gran eina. 

L'aixeco i amb ella destrosso el càntir,
l'obra mestra anterior. 
Arracono aquesta nova maça,
sospiro,
agafo un ferro i unes llimes i el soldador...
tornem-hi.

El bord.

I amb l'arribada de l'edat,
on les hores compten,
mires al teu voltant
-tot desfet-
i trobes a faltar
el primer,
el que no va sortir bé,
l'egoista calent i sense escrúpols
que tot ho va esfondrar.
Mires de ser digne
i t'encomanes a d'altres
fora de la seva funció,
soportes amb resignació
les ocasions puntuals
que evoquen el fracàs.

I doncs?

M'agraden les coses bàsiques,
estic colapsat,
ple de tot i de res,
la inutilitat de la genialitat,
el geni i la ira,
la complexitat de fluir.

Potser.

Ja no hi sóc.
La meva mancança ,però,
viu ignotament exultant
en el mar de les ocasions extraviades,
on tot el que no va ser
-líquid amniòtic alliberador-
em conforta i m'atreu.

Potser un dia em trobaràs,
i aquell dia
ballaràs amb mi.

Gel.

S'amaguen dins d'un cadenat
fet de glaçons,
veig la grisor opaca
de la seva ombra
-símbols-
una part de mi
que no sé llegir.

Amb fils d'or 
tracto de retenir-los,
mentre el gel fonedís
m'esborrona.

Elogi.

El meu únic actiu,
no tenir res,
visc en un mar eixut,
on la feblesa del que no sap nedar
s'esvaeix...lluny de llunes vermelles,
fins i tot ocasionalment em regalo un elogi.

Buidor.

Ploro a l' albada -com ahir-,
i albiro -com demà-,
aquelles ombres a l'horitzó
que em recorden l'època
en què tot era de color castany,
com els teus ulls.
El meu vell llapis et dibuixa,
mentre una butaca buida t'enyora, 
com jo, engrapat pel teu somriure etern.

Cent anys de soledat.

Sóc flama virulenta
que transforma en energia pura
mèrits i fracassos,
pareixo fum i cendres
i llavors, com aquell,
el dels peixets daurats,
descobreixo que la fi
ja era escrita 
molt abans de començar.