dimecres, 18 de juliol del 2012

Potser.

Ja no hi sóc.
La meva mancança ,però,
viu ignotament exultant
en el mar de les ocasions extraviades,
on tot el que no va ser
-líquid amniòtic alliberador-
em conforta i m'atreu.

Potser un dia em trobaràs,
i aquell dia
ballaràs amb mi.

7 comentaris:

  1. wau!!! que bonic viure ignotament exultant en el mar de les ocasions extraviades.

    em concedeixes un ball?

    ResponElimina
  2. Vols dir? Però el teu no si que hi és, encara que sigui en el món desconegut de les coses no viscudes i tu ho saps i et fa feliç...Perquè hi coincidiràs amb algun altre no ésser, i ballareu un ball mai dansat, potser...
    Petons.

    ResponElimina
  3. Oh! m'he deixat les cometes... vull dir que m'agraden els versos : "Viure ignotament exultant, en el mar de les ocasions extraviades" NO, NO! jo estic molt be com estic, pobre Ramón, jejeje que me l'estimo molt!

    ResponElimina
  4. Gràcies Montserrat i M.Roser per llegir-me i comentar-me, ep!, ostres no pateixis pas noia,en Ramón ja sap que la poesia és poesia i res més :)

    ResponElimina
  5. Montserrat! a mi tb m'agraden molt aquests versos que destaques, i la contundència del primer i de l'últim, trobo que és un poema rodó i tancat, on no sobra res, i sobri d'estil... sí, m'agrada Rafa:-)

    ResponElimina
  6. El mar de les ocasions extraviades n'és ben ple, les que han reeixit ho fan a esquitxos.

    ResponElimina
  7. M'agrada molt aquest!!!
    Potser sí que algun dia trobarem el què desitgem, potser...

    ResponElimina