Mors un i un altre cop
per tornar a renéixer,
et desfàs per refer-te,
i, refet, desapareixes
difuminat en la gebrada
de les fulles de l'alsina
i entre les pedres d'un camí
que ja no compte els teus passos,
ni escolta els teus cants,
ni et troba a faltar,
perquè tu ara ets el camí,
i l'alsina i les pedres.
I gebre.
Es de les que em sacsegen els sentits. I aquest gebre final...
ResponEliminaSalut i molt de camí!
Morir, renéixer i refer-se per tornar a morir...cada dia ho fem tots una mica...el camí com a part de tu mateix, m'agraden els versos finals, i que el poema quedi cobert per la gebrada del matí glaçat en haver deixat el vers final sol en una única estrofa... molt xulo, no deixis d'escriure Meyerhofer ;)
ResponEliminasóc jo, l'anònim, no sé perquè no entra el comentari de cap altra manera :)
ResponEliminapetó
Núria-nebuloses
Nar fent i desfent, aprenent i desaprenent, llegint i rellegint aquests bonics versos...
ResponEliminaBon cap de setmana!
Tal és el nostre destí final: acabar formant part d'altres cossos, d'altres objectes...pols d'estrelles!
ResponEliminaEstà que crema, aquest gebre.
ResponEliminaRenéixer és important.... almenys quan parlem d'emocions, malestars i vivències.
ResponEliminaQue bonic això de renéixer transformat en camí en alzina i en pedres...malgrat la gebrada del matí, com una capa de tristesa que ho difumina una mica tot...
ResponEliminaBon diumenge,
M. Roser
Rafael! sempre amb to melancòlic, realista i un xic... pessimista?. Els teus poemes be podria fer-los meus, només que jo no tinc versos tant bonics. No paris. Una abraçada blocaire.
ResponEliminaBé, aquest ja l'hem pulit :)...ostres ben veritat...de fet la gent que m'estima em comenta sovint que els sap greu que algú tan alegre com jo pugui escriure aquests poemes amb aquest to, però sóc incapaç d'escriure'ls d'una altra manera
ResponEliminaPensar que les persones que marxen poden tornar a renèixer dona llum als mes pensaments,
ResponEliminaLlum, a vegades només necessitem una mica de llum, gràcies per llegir-me Pepi :)
Elimina