La foscor m'enlluerna cada dia
i he après a guarir-me'n,
però el seu silenci s'endinsa, sibilí,
però el seu silenci s'endinsa, sibilí,
on no només visc jo i, traidor,
us allibera a tots alhora,
la vostra cridòria m'eclipsa,
un repte no conquerit,
i retorno a la llum.
Demà, la lluita continua.
Demà, la lluita continua.
La lluita continua cada dia i si no malamemt.
ResponEliminaGràcias per lo de "nena" tan carinyos que m'as dit
al altre post.
Una abraçada maco.
La foscor enlluerna pel contrast amb el sol quan surt. Seria una metonímia, sense la foscor no tindríem el contrast per adonar-nos de la claror.
ResponEliminaEl silenci i la cridòria serien paral·lels a la foscor i la llum. Una cridòria del dia que a mi també m'eclipsa, impedint d'aconseguir el repte de tenir una foscor en silenci.
Costa, però val la pena!
pensava que una metonímia era una altra cosa... jo diria que el poema està basat en l'antítesis :)
ResponEliminasalutacions cordials
Núria-nebuloses
Núria: per a mi és una metonímia perquè la llum del dia és de costat amb la nit, i només s'agafa la llum del dia. Em sembla que és massa rebuscat, però.
ResponEliminaLa foscor i el seu silenci , ens tenen presoners. La llum ens allibera, lluitem perquè ens envolti sempre...Però també hi podem trobar el silenci en la claror...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
No totes les nits són fosques, ni tots els dies clars. Per sort, el sol sempre torna a sortir i ens brinda l'oportunitat de seguir lluitant, tot i que en el fons, reconec que no m'agrada pensar que la vida és una lluita...
ResponEliminaPetons!