Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. V de L

Com gotes de vidre fos,
les llàgrimes regalimen pel teu cos,
cremant,
-dolor necessari
mentre el temps
els proporciona la facultat
de reflectir móns ignots.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. IV de L

Vius en la foscor.
Les persianes reposen,
els llums no comsumeixen;
et degrades, esperonat
per la luctuosa fantasia 
de l'abandó voluntari,
poruc de veure l'horror
de la teva ombra.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. III de L

Vesprades rogenques,
 on els sons opacs de l'ocarina
em menen a les parets 
-llàgrimes, fel i fang-
d'aquell pou ocult per les verdisses
al patí oblidat, 
on un dia, jugant, vam caure.

Vaig mirar pel forat
un últim cop fugaç
per recordar com jugaves amb els dofins, 
i esquitxaves 
el sol amb les aigües clares 
dels teus somnis líquids.


El sol ha mort.
Dins el pou, però,
per a mi sempre lluirà esmolat,
com eren els teus gemecs 
quan vaig marxar.

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. II de L.

El meu  bell cos, cansat,
sac d'ossos, buit receptacle
llençat en un laberint de molsa
i troncs allargassats,
pilars d'un cel color d'aigua estancada...


El meu vell cos, negat de llàgrimes
que regalimen pausadament, tristes,
a la trobada de la humitat fúngica
que la teva roba ha xuclat
amb traïdorenc delit...
Els sucs engendren una llavor primigènia,
un principi i un final, 
la fantasia d'un bri de llum
que germinarà l'horror
allà on un dia vas passejar.

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. I de L

Crec que m'he tornat
com un de tots els altres
i tinc aquells cucs
que surten de dins el meu cap,
que em repeteixen llefiscosament:
"no tinguis por dels cucs
que surten de dins del teu cap".


I ara que sé que ja sóc 
un més de vosaltres,
em temo que amb els cucs
jo també he marxat.

Emmetzinador

Et desvesteixes 

i confies que et perdonin,

mentre les pells que has mudat

confonen el terra

com tu confons veritat i mentira.

Nu de tota culpa,

la teva innocència 

està llesta per emmetzinar-nos.

petons metàl·lics

Vesteixes les teves millors gales,

descalç a l’oasi, amb un ramell

de dàtils a les mans.

Les palmeres ajocades sota el pes de la neu

besen el gel que endureix les cadenes

que esvaeixen la teva empremta,

i enyores no haver enyorat mai

res ni a ningú.

Sucre amarg.

Visc dins un món fet 
de vidre de sucre
- fosc, cremat, amargant;
però acarono en secret
un fil transparent, 
una sirga cap
al teu xiuxiueig calent.

Llac.

Un llac dins un tronc
m'atura el món i , forçats,
els ulls clucs escolten
el goig de l'aigua en moviment
mentre el present roman immòbil.
Voldries fer-ne llar,
però el tronc es podreix
i el món és el que veus, un tronc corcat,
i la tristor de l'aigua en moviment.

Més enllà.

Dins el niu,
tot té l'olor de la mandarina
acabada de collir de l'arbre.
Dins teu,
em sento dalt d'un trapezi,
a punt de caure,
balancejat pel soroll del silenci.


Gronxa'm més enllà del niu,
més enllà de la remor,
més enllà del batec del teu cor.


Gronxa'm, amor, més enllà de l'infinit.

Petó.

La meva poesia 
només té el límit
del teu desig.


DESITJA'M.

llàgrimes.

Em meravelles, si més no,
com aquell antic marc de porta
que encara plora resina 
tot i que les seves últimes fulles
van ser fer ombra als discursos republicans;
m'entristeix veure les alesnes, puntells
i tants altres estris ja vells quan jo era nou
sense les mans que les feien viure.
Gaudeixo en privat d'aquests regals,
petons de la quotidianitat passada
a la meva memòria present i enyorada.

indecisió.

Els cims esglaiats
m'aboquen a l'abisme
de la terra que es desferma
i no rodolo, jo no,
m'instal.lo al limb
de les decisions impossibles,
en la llunyania de la raó.

Una bestiola immunda.

Ja res no és el que sembla

i dins les nostres inquietants ombres

les orquídies són cards immunds

que s'aixequen amenaçadors 

com les tempestes que estellen 

les lleixes de les finestres.

Les teves mans suplicants,

imploren l'ajut de les meves,

esmolats rasclets gelats

que t'esgarraparan l'ànima.

Tan llunyà

Vam albirar l'edelweiss;
el cim, però, una il.lusió.
De tornada al camp base
el sol fuig de mi, em tem.
tu et vas quedar allà a dalt,
i jo ara sóc això, penombra.

L'última tassa.

La cadira sobre la taula
-l'he omplert fins a vessar;
m'ha regalimat tot cremant-me els dits.
Les seves cames assenyalen el sostre,
blanc, buit, sense llum ja.


He estavellat la tassa contra el pis
i, d'aquell prometedor moment de plaer,
només en queda el dibuix abstracte al terra,
esmolats ganivets de porcellana.

Tan ben amagada...

Et vaig oblidar 
per poder tenir-­te per sempre més,
sense posibilitats de malmetre't,
voldria sentir el goig dels teus ulls com abans,
aclaparar-me pel teu somriure,
voldria desviure'm per tu 
ara, que ets poc més que  món sense cartografiar,
però ja no sé on buscar-te.

Dins.

Avui he gosat tornar a entrar

-no sé perquè tanta recança,

el perquè de la negació-

però ara, tot obrint calaixos,

em sorprenc de tot el que trobo...

dic sorprenc però podria dir:

"m'estranyo de totes les coses que hi trobo",

fragments del passat,

objectes estimats,

petites andromines quotidianes,

tresors de joventut que, ara,

ni aprecio ni reconec;

són tan sols això,

els trastos tancats

dins el calaix de l'habitació oblidada

Posibilitats.

Mai no he tingut
el que és mostrat
per començar callant
el que no vull.


Odio la seguretat
de callar el que em fastigueja
alhora que ho exhibeixo.


M'abstrec del que no vull sentir,
callo el que no vull callar,
tant fa la crítica, només és poesia




   

Vertigen del demà.

La troballa no cercada
d'una vida ja escrita.


La incògnita de la veritat
de les mentides quotidianes.


Llegeixes entre línies els records,
incapaç d'assumir-ne les certeses.

Jo confesso.

Jo confesso: he pecat,

de paraula i obra, ho saps,

la promesa, però, intacta,

jo també.

T'estimo igual, no, més,

i igual sóc, no aprenc,

el teu somriure és l'únic

que em fa oblidar

el pecat de l'amor.

Per sempre.

N'estic gairebé segur,

crec, a vegades, o sovint - tant fa ara-

que et vaig somniar en un somni;

eres tu, o no, però m'agrada pensar

que podies haver-ho estat.


Et vaig veure en cada llàgrima,

et vaig somniar, sí, en un somni,

vaig percebre't a la molsa,

al murmuri dels rierols,

als clotets de les pedres,

a les vetes de la fusta,

a l'escuma del mar,

als riures aliens,

sempre,

tu.

Per sempre.

Joc de mans.

La impotència d'interpretar

en els teus ulls

no el que hi veig,

sinó tot el que hi trobo a faltar.

Jo, lladre d'il·lusions,

inconscientment poderós,

nen capritxós sense aturador,

malèfic mag que t'enlluerna

mentre et buida la cartera de l'ànima.

Un frau, un bluff, un res que ho és tot.

i tot...recorda, aquí no és res.

Plenitud.

Ser amb tu
és com l'últim pas
per coronar la muntanya més alta,
com el primer pas sol,
sense ningú que t'agafi de les mans.
Un pas obligatori per aconseguir
la felicitat,
un pas sense dresseres,
un primer i un últim pas
i tots els del mig per viure.
I al nostre ritme, sense presses,
amb l'il·lusió i joia
d'un passeig compartit.

Cremalleres

Ferides que costen de tancar,

cicatrius que s'eternitzen,

marques inesborrables,

no volgudes, ni esperades,

però presents al cos

com marques d'una mossegada,

com una cremallera tancada,

com el lacre d'una carta antiga,

com el volcà adormit

que comença a fumejar...

callem i deixem que dormi

no fos cas que las velles ferides

que encara tenim al cos

obrissin llurs cremalleres

i tornessin els dolors

i els mals pensaments,

la buidor i la por,

la solitud i la no son.

Mirem les cicatrius

i deixem-les com a record

del que mai més no volem.

Lluita

La foscor m'enlluerna cada dia

i he après a guarir-me'n,
però el seu silenci s'endinsa, sibilí,

on no només visc jo i, traidor,

us allibera a tots alhora,

la vostra cridòria m'eclipsa,

un repte no conquerit,

i retorno a la llum.
Demà, la lluita continua.

Caleidoscopi.

Mires pel forat
del caleidoscopi desitjat
i el món que esperaves 
no se't revela,
i l'estabelles contra el terra.


Potser, només potser,
podies haver provat de fer-ho
amb el llum encès.

La porta a l'infern.

no ho facis!


ja estava fet...
sempre m'avisava,
jo m'encongia,
buscant el moment...
i ho vaig fer:
vaig fer girar
i girar la cadira 
només amb una pota
a manera de baldufa...


per què? 
va plorar desconsolada...


l'infern ja era obert.

Castell de focs.

A la fi, es resigna,
el seu rostre  ho dibuixa 
i si  aquest és reflex d'alguna cosa
no ho és pas de l'ànima.
Vençut, espera, coneixedor 
del que ha de venir,
com quan la lluna
comença un eclipsi
que, com els minuts a les hores, 
avança sense pietat cap a la pròpia fi
a un recomençament predit,
sense esma...
mor com ja era anunciat,
com els castells de focs 
a la festa major.

Camí

Mors un i un altre cop
per tornar a renéixer,
et desfàs per refer-te,
i, refet, desapareixes
difuminat en la gebrada
de les fulles de l'alsina
i entre les pedres d'un camí
que ja no compte els teus passos,
ni escolta els teus cants,
ni et troba a faltar,
perquè tu ara ets el camí,
i l'alsina i les pedres.

I gebre.

Sí, ara sí.

Recordes com es deia?

Sé que l'estimava

quan la vaig deixar,

no podria explicar-ne el motiu...

estic massa trist avui,

massa trist per llagrimejar.

Deixa'm plorar

fins que m'ofegui.

Com es deia?

Sí, ja ho recordo.

Demà.

Perdut en  la solitud,
-petit trosset de cel-
on les llàgrimes s'eixuguen,
abatudes, sota el sol
de la solució distant,
amb mentides líquides
i desig d'ulls ignots.


            Demà, fins demà.


Fas veure que ets cec,
però ara saps el que has deixat enrere.


Somriu-me amb el teu somriure més dolç
i jo et faré un petó salat
com la brisa del nord.


                        Demà,
                       potser demà, amor meu.

Portes.

Quan ets a punt de marxar,
esclata  el bram 
de la porta barrada
en obrir-se de bat a bat.
T'hi perds, coneixes el camí, 
saps el que vas deixar, i on,
potser el que vas 
descobrir tot amagant-ho.


Costa que els ulls, nítids,
s'endinsin en la foscor
de l'oblit compartit,
però els narius del record
dibuixen dimonis
amb l'olor d'humitat 
que vomiten les parets.

Malefici

Lentament fas les últimes vagues

al nus que tot ho deslligarà,

mentre descabdelles una història 

teixida fa molt, un dia, al carrer,

sota un malefici zíngar, 

quan la llum del sol 

encara no havia gosat 

petonejar la blancor de la teva pell.

Les llàgrimes que van rodolar llavors 

van segellar la realitat d'un compte enrere








   També del meu altre blog.

sols-solucions

Tot gira... moviment...
sotracs i batzegades...
camí a la fi... esperançes i pors,
resolucions... solucions...
de tot...a tot, no sé, solucions...
tot té solució deia aquell...
doncs mira, soluciona-m'ho
tot rodant camí avall.

Flor.

La flor més gran del jardí que ja no tinc
es nodreix de trossos de marbre blanc,
-petites ofrenes- d'aquell pelicà
que fa curses amb el sol
i, amb el front arrufat,
balla amb una medusa solitària,
punyent recordatori de la cremor de l'enyor.

Tonalitats

Per què m'agrada més
el mar sense lluïssor
que el mar brillant?

Tal vegada veus en els teus ulls,
reflectida dins l'iris dels núvols,
l'opacitat de totes les coses bones.
Guarda't la requincalla
per temps millors.

   Aquest poema també ve del meu altre bloc.

   

Bosc de llums.

Abraço el teu delit

i el faig meu

dins un bosc de llums,

em gronxo en l'abandó del teu record,

l'únic testimoni
 de la nit
 en què vaig fer l'amor

amb una fada.

Poema recuperat del meu altre bloc al que no vaig poder dedicar prou atenció, altres també vindran...

Ball.

Ballem abraçats,
girem i girem,
les meves llàgrimes 
mullant la teva galta...
i tornem a voltar
en un ball impossible
de tons esgarriats,
sense trepitjar-nos,
al compàs de les llàgrimes                           
que ens traslladen                                 
a un nou món marí  
on sense amargor,
nedarem per sempre més.                      

Miratge.

El teu reflex s'endevina
als estèrils rastres
del llimac impasible,
trist ideograma calcat
sobre aquesta terra escuarterada,
miratge d'un sol traidorenc
que et retorna il.lusions evaporades.

Davant meu.

Porta tancada
sense marc ni paret,
que en obrir-se
ens va fer presoners.

Mecanismes

Embolcallada amb mil coses més,

perduda al subconscient, adormida,

esperes el senyal,

mentre jo visc una vida

tu somnies la teva;

ara que ja no visc i somnio,

l'espera ja està

desperta!

Heura

Fa poc, ben poc,

d'ençà de l'última trobada

i ja ets diferent,

has perdut allò teu

que tant m'agradava,

ningú t'arrenca les heures

suplantadores que t'escanyen...

 pateixo, però no t'ajudo,

-potser no en tinc ganes-

potser allò meu s'ha esvaït.

 

La teva lletjor evident

em fa l'ànima eixorca.

Llevantada.

La lluna fugissera es recolça
a la meva espatlla quan l'albada
m'il.lumina els mars del record,
esquitxat pels sons d'aquella llevantada
que em va engrunar l'ànima.


Ara, sobre aquesta barca corcada
albiro l'horitzó sense èxit,
buscant aquella capsa de desitjos 
que, enjogassats,  un dia  vam omplir,
i que va lliscar entre els meus dits
per dormir en uns altres braços.

Carícies

Em sorprenc per tantes i tantes

singulars paraules dites en plural

cap a una sola direcció en moviment,

carícies cegues al vent d'un matí 

presoner de rocs blancs cerclats de molsa,

guardiana de la pluja d'ahir.

Em sorprenc per tants i tants

pensaments brillantment confosos

cap a mil racons d'ingràvida quietud,

crits visionaris de la llibertat nocturna,

dels marbres polits tancats amb vidre,

companys del viatge d'avui.

Apèndix 3. H1-8

Titànic esforç,

i un cop fet el cim...oh, ruc,

núvols i res més.

Apèndix 2. Oh, brother

Tan transcendental ets

que ningú no t'escolta

ni t'ha escoltat mai.

Mentre separes les aigües,

o potser només arrossegues penosament

els peus per sobre d'elles,

la teva estranya simfonia,

de dues o tres estrofes a tot estirar,

tocada fins a l'avorriment,

em recorda com és de fàcil jutjar,

més que no pas veure les mancances d'un mateix.


Recorda això: jo sóc jo,

altiu i orgullós, mai seré ombra.

Quan l'anxeneta arribi al cim

i faci llenya del castell,

al meu regne no hi trobaràs res,

perquè jo només sóc això,

jo i ningú més.

Apèndix 1. Inseguretat

Descolocada, dolguda,

traida pel teu subconscient,

veus com les teves pors s'alimenten

de res però de tot,

de melangies momentànies

fusionades amb un nou jo

distret per inseguretats

en lent procés de correcció,

mentre malveus la realitat

sota l'ombra d'un cinturó

de desconfiança insana

que, lluny de lligar-nos,

deslliga tormentes de mots,

combats dialèctics sense diàleg

ni guanyador, sense bàndols,

ni lògica, només pèrdua

i res més, pèrdua.

Adeu i gràcies.

Aquesta ferida que sembla que mai cicatritzarà

m'esta aixugant les forces, cada dia un xic més...

un poc més fluix...esgotat, em costa pensar,

els dies són massa llargs i solitaris,

las nits massa curtes.

faig sentir malament als que m'estimen...

no em poden entendre, o tenen altres coses al cap,

sí, sóc complicat, ho sé prou bé, sóc un solet...

però no cada dia escalfo prou, alguns dies

no m'aguanto ni jo...que li farem doncs.

M'han dit molts cops que quan estic enfadat

sóc autodestructiu...segurament és així, però ara

no ho estic pas d'enfadat...de fet estic molt agraït

a tots els que m'heu llegit, jo mai ho hagues pensat que

algú llegiria alguna cosa meva...i menys poesia, cony!

si em coneguesiu...semblo un antidisturbis :)...merci per haber

trobat alguna gràcia al que he escrit aquest any...voldria dir també

que el poema que més m'ha costat d'escriure va tenir una gestació

de 10 minuts, o sigui que molt no els vaig pensar, merit...demerit...

vosaltres direu.

És l'últim post.

Adeu.

Gràcies.

Per a tu, que em llegeixes

La teva galta reposa al meu pit

i m'abraces l' ànima

mentre jo gronxo els teus somnis...

Recordes?

Recordes quan defugia la teva mirada?

poruc que hi llegissis els meus sentiments

i que, tal vegada, no fossin els teus...


Recordes com em va costar fer-te el primer petó

i deixar de fer-te'l després?


Recordes quan et vaig dir que t'estimava

i tu em vas dir el mateix?


Cada dia quan et miro, l'ahir és avui.

Paraules singulars

Em sorprenc per tantes i tantes

singulars paraules dites en plural

cap a una sola direcció en moviment,

carícies cegues al vent d'un matí

presoner de rocs blancs cerclats de molsa,

guardiana de la pluja d'ahir.


Em sorprenc per tants i tants

pensaments brillantment confosos

cap a mil racons d'ingràvida quietud,

crits visionaris de la llibertat nocturna,

dels marbres polits tancats amb vidre,

companys del viatge d'avui.

nits d'estiu

Retallo amb la memòria

històries d'estiu

dibuixades sota una lluna

que vosaltres, cada dia, fèieu lluir de nou.

Els vostres cossos parlaven

gestos precisos i preciosos,

a voltes feréstecs i sorprenents,

els llavis murmuraven

en l'idioma de la torre de Babel,

innocència d'una maduresa

que no ho era en absolut,

records que, tal vegada,

sota aquesta lluna fugissera,

vosaltres- efímers records-

compartiu en el món de l'ahir.

El preu de la llibertat.

Al bell mig de l'era,
a la vora del lilar,
un cop de vent de grop
crida a la rebel·lia
les fulles seques
que jo havia amansit.
La pluja cau amb força
i ara, elles, lliures

però xopes i sense el tronc
que les alçava orgulloses,
es podriran en qualsevol racó
mentre jo -aixoplugat-
visualitzo, un cop més,
el preu de la llibertat.

Brètol!

Assolit el cim de la teva supèrbia,
ja no proves de posar límits
a la teva follia desesperada.
Un estol de cucs de seda
creuen el teu cos en espiral
per convertir-te en una gran volva,

de la qual mai naixerà res,

però que un nou vent s'endurà.

Delicatessen

Vaig mesurar el teu amor

sense escales ni mètrica,

sense presses, però amb bogeria.

Vaig tastar tot el que m’oferies

i vaig gaudir-ne, tot mostrant-te

nous plats -ara anomenats “d’autor”.

Vas donar-me tant com podia rebre,

amb la brillantor als ulls d’una nena

que frissa per ensenyar tot el que sap.

Vas adonar-te que mesurar l’amor

no era cosa de centímetres o quilograms,

sinò d’estimar sense mesura...

Ulls

Si els meus ulls poguessin, per un cop,

convertir-se en mans,

t’acariciarien avui com fa temps que ho fan,

sense barreres ni fronteres,

amb el desig que sempre han llegit

en els teus moviments i somriures mal dirigits.

Aquests ulls que despullen la teva ànima,

però que no t’han pogut fer seva,

ulls atrevits, encauats en un cos

que no gosa realitzar tot el que ells,

veïns del meu cervell, voldrien,

ulls que, quan arriba la nit, descansen

i somnien amb mans valentes.

Un dia al parc

Em vaig perdre en els teus llavis,

vaig trobar-te en els meus braços.

Una pedra tafanera observava el teu cos

i ulls indiscrets feien nosa,

allà, coberts pel xiuxiueig del bosc,

l’última oportunitat perquè no fossis real.

aperitiu

Clames resposta
als monòlegs sords,
cerques la lògica
del sentit comú
en un joc pueril,
on només guanya
l'odi que traspua
del seu silenci.
Mentre, malaguanyada,
la sarsuela espera,
sense altre motiu per existir
que tornis a taula.

H1-7

Somriure liquat
en mars de retrets i fel,
pedres que ploren.

xiringuillo

Al cim de la nostra muntanya,
l'últim cop que serem junts,
la tristor és lluny.

Com ahir, avui ets amb mi;
hem pujat junts.
Com ahir, m'has escoltat amb paciència
i no t'ha semblat malament
quan hem fet una parada a mig camí.
 

Avui, però, no veig el reflex del meus ulls en els teus,
només les meves llàgrimes lliscar,
com la vida, per aquest flascó d'acer fred
que obro i et mostra.
No et reconec, però sé que ets tu.
 
Tanco els ulls un moment i,
amb un moviment ràpid,
t'entrego...
la cendra blanca, fugissera,
il.lumina el cel un moment,
com aquell xiringuillo que tant
ens agradava el més de maig.

H1-6

Un filabarquí

barrina que barrina

dins el meu magí.

H1-5

Mil miralls trencats:

escapçada il.lusió

d’un narcisista.

Del que són fetes les parets.

Entre el porticons esquerdats

de les finestres corcades

i els vidres fumats de sutge,

un tel de llum esmorteïda

s’amaga sanglotant entre les parets

de pedres captives,

ennegrides pel pas de la vida aliena,

silencioses confidents

de riures i plors,

pregàries, promeses,

suors, il.lusions,

vida i mort.

H1-4

Jo volia fer

l'amor amb una fada.

Ara ja ho he fet.

H1-3

Amb ull de perdiu,

l'estimada s'adonà

de l'abisme intrús.

Recolzades

Recolzades amb boires encavalcades,
obstinades a calar-nos ben endins
i així, per capil·laritat,
poder contaminar els altres sense compasió.

Fins i tot la llum més brillant,
aquella que busquem,
presa de pristina opacitat,
desesperada per la negror,
insisteix, clara i amorosa,
esvaint, així, la boira...

La recolzada, molla, prova de lluir,
però la llum, que no el reconeix,
el defuig descol·locada i trista,
perduda en aquell tros, a voltes estrany,
que abans il·luminava orgullosa.
　
　
　

Instants

Somriure d'ulls clucs,
frontissa nostàlgica
del temps de les flors liles,
de les taronges plenes a vessar,
dels aromes d'il.lusió i mel
guardats en bagul folrat de pètals
assecats dins dels àlbums
d'instantànies de la nostra vida,
ara només això, pètals arrancats pel vent...

Cal·ligràfic

Rellegeixes els teus escrits

amb la distància de la memòria,

estranys retalls de tu 

dels quals, a voltes, no reconeixes

ni les grafies,

fragments que semblen buscar camins,

idees, energies  pròpies,

lluny de tu, potser coneixedors

de les teves limitacions.

horitzó

Vertical, diagonal,
ocasional, reactiu, 
implosiu, retroactiu,
restrictiu?
Busco un amor horitzontal,
com les línies 
dels nostres versos,
com el mar dibuixant l'horitzó,
horitzontal sota els llençols,
suau, amb el ritme coral
d'algunes paraules d'amor
dites a cau d'orella,
horitzontal,
com el que jo sento per tu, 
amor.

Referència 34: roig passió

Sota el llit de matrimoni,
la grisor de la pols
difumina aquell joc de maletes roig passió
que mai ens va acompanyar
ni va acollir les nostres pertinences.
Uns portanoms verges al mànecs
encara esperen un viatge
que ara ja mai no faran,
i nosaltres només vam viure
l'exotisme d'altres contrades
tot flairant l'aroma
d'una xocolata o d'un cafè.

I després de la pluja...

S'eixuguen
els últims pèlags de nostàlgia,
miralls fugaços on, a vegades,
les nostres ombres se sorprenen
reflectides en aigües tan llunyanes.

Un matí de diumenge

Passejo sota aquesta pluja de dissabte,
freda, grisa, buida, mentre el paraigues,
per inèrcia, prova de mantenir-me eixut.
La vida precipitada que m'esquitxa és freda
com l'acer quirúrgic,i s'apodera de mi
tot endinsant-se fins al propi moll
on altres, abans, han varat les seves il.lusions.
Espera una reacció, però un altre pas segueix l'anterior,
no sembla que res pugui fer-me sortir d'aquesta mecànica
que recordo des de petit, allà, a la porta de la botiga un diumenge.
Penso en els teus ulls, i en les paraules que compartim,
en el que tu voldries, i jo també, i en el que realment sóc...
i això ara ja ho saps.

Tant com t'estimo i t'estimaré quan sàpiga que ja no hi ets,
i com enyoraré abraçar-te ben fort,
tant reflexionaré sota aquesta pluja, tant, sí,
que pararà de ploure, però, en aquell moll...ben calat,
ja no hi haurà cap vaixell esperant...i jo, sol com estaré,
els dies en què els esquitxos mullin els meus vidres
recordaré l'aigua marina que ens va veure un dia néixer.

M'acompanya.

Encenc la llum, i camino,
m'acompanya la meva ombra.
Cansada i tot com està,
no em deixa de banda,
ni em jutja, ni em critica.
M'aturo, ella para quieta.
Premo l'interruptor i la foscor
se l'emporta, descansa, millor així,
demà encara seràs la meva única amiga.

dia mundial de la poesia

Aquesta és la meva aportació al blog del dia mundial de la poesia. Anima't :)


http://diamundialpoesia.wordpress.com/aportacions/rafael-meyerhofer/

passejant amb tu

Espígol al meu palmell,
aquella aroma
d'essència tranquil·la,
grans petiteses,
somriures a trenc d'alba
al cim del turó de la nostra illa,
envoltats de mar...

infidelitat

El teu cos nu,
rosella dins un camp d'ordi,
paladeja el desconcert
dels meus ulls esmolats
que en retallen l'aroma,
mentre sobre el marbre
del vell bufet familiar
ella i jo -inanimats-
vivim feliços
dins el marc.

Passat.

Dins aquella capsa
de la qual no vaig perdre
les claus, sinó
les ganes d'obrir-la,
m'espera i em plany,
ple de retrets i desesperança,
tot el que un dia
vaig estimar i que,
per guarir-me -no se de què-,
vaig guardar a pany i forrellat.

Ponts de paper.

Estenc ponts de paper
sobre els miratges
de la meva memòria
en aquesta casa plena de records
que no em pertanyen,
mentre els meus es difuminen
com ho van fer aquelles lletres
en contacte amb els meus plors.

Insomne.

Jeu plàcidament
mentre, dins el coixí de la foscor,
els ulls clucs romanen oberts.
Temerós d'esvair en l'oníric món
els records de somnis acomplerts,
deixa que la no-son
el reclami puntual cada nit.

Gràcies.

Més de 100 seguidors -no sé què dir-  gràcies a tots i a totes per passar per aquí de tant en tant ;)

Feliç.

T'abandones a la deriva,
endinsada en els meus
ulls marítims,
feliç de no albirar
cap altra costa.

Cridòries.

Amb colors neutres
difuminen les cridòries
revengistes que proclamen.

Quadres de llàstima
per netes consciències.

Memòria.

El tacte precís de la memòria,
la força del que no es pot abraçar,
un moment robat a les hores fugitives.

El triomf de l'immobilisme indolent.

Incomunicació.

Calendaris sense dates
que mal endrecen nostres vides
dies negres i vermells
en un món daltònic ple
de xarxes d'internet als lavabos.

Encanteri.

Camins antics, lloses blanques,
humitats, molses i foscor.
Brins de llum ens mostren
els fòssils que, altre temps,
convisqueren amb les bruixes.
Tresqueres oblidades,
una gorja acollidora,
cau d'indiscrecions,
els sucs regalimats per volcans adormits...
senglars, escurçons i altres bèsties...
algun boc fins i tot,
ens vigilen amb enveja
perquè el nostre món
és on la bombolla ens vol.

Àbac

De quan comptaven els anys,
perquè tots van comptar
-fins ara que el temps ja no importa,
si no és per mesurar
quan va començar aquest amor
ple d'adverbis i d'urgències,
un amor sense rostre
i en continu creixement-.

H1_2

amagada enmig
de les meves retines
s'espia el reflex

Pluja.

Creix,
           res l'aturarà  ja,
el formigueig cada cop
més viu de la meva ànima
que romangué dormida
tant de temps, una cremor
que esdevindrà en bram,
udol natural, traspuarà
per la pell en forma gasosa,
                               s'enlairarà
fins on els somnis es fan realitat
i cauran damunt la teva pell com
la rosada  d'un nou despertar.

Sofà

Saps que tens tota
la nit per davant
i, relaxada,
acluques els ulls,
arraulida
en un sofà,
mentre ell, exposat,
viu una altra realitat
de deliris inconfessables,
que el condueixen a
una tèrbola claveguera.

Confia que els teus
somnis -lúbrics, potser-
us facin caminar
els passos perduts.

H1

lluny de mi la llum,

llaminera de mena,

llepa el teu blau món.

Enyor

Davant vostre -com ahir-
us miro, però ja no hi sou.
La vostra ànima generosa
subtilment m'acaricia 

i una esgarrifança 

em porta de nou  l’avui 

de les esperances entortolligades,
dels borrissols rabaïts,
de les ànimes ribotades,
dels escardills enjogassats,
de les mossegades rialleres,
de les ganivetades prudents.

Absurd.

Com la vostra absència.

Absència.

Ets al meu costat,
però jo, ara,
ja sento la fredor
de la teva absència.

T'enyoro mentre
el meu cos s'embolcalla
amb l' aroma de la teva ànima...
torna,
ara que no has marxat.

                                        

goig

Els meus iris,
enreixats
darrere aquestes pestanyes,
són del color de l'aigua neta
quan reflecteix

-sense pudor-
la natura.

Ja no hi veig, però
els meus records viuen
a la línea de l'horitzó.

Nissaga

Plora pel nen
que ja no tens,
acarona - si vols -
la cicatriu de la cesàrea
quan el trobis a faltar.
Així, dura, recta,
perfecta com ets,
recordaràs que sóc
com tu, a l'altra banda del mirall.

Lliurement

El  meu jo,
lliure de gasivitat,
gaudeix d'engrunar-se
perquè la teva petita boca
pugui atipar-se de mi.

Doll

Els meus pensaments,
com un manantial que brolla
de l'esquerda d'una pedra,
esquitxen de vida
el teu jo més íntim.

Circus

Ego virtual,
peripècies sense xarxa,
triple salt... mortal.

Incertesa

He tornat de nit, com un lladre,
per abraçar el teu cos
i ja no hi era, se l’havia endut la ràbia.
Jugaves a escacs amb el teu propi odi;
les figures queien unes sobre les altres,
en una orgia blanca i negra sense reina.

No saps quin d’ells et convé més,
però els dits, apressats, premen tecles sonores.
Desconeixes el sentit de les tardes rodones,
dels versos caòtics,
de les garlandes vocàliques.

És per això que busques companyia
en les agendes dels altres
i, per un grapat de diners,
et deixaràs llepar l’ànima
i moriràs de gust, en qualsevol replà,
en la incertesa de l’absurd.


                                                              Núria Talavera.
                                                              nebuloses.blogspot.com

Fins i tot l'aire

Esgotat,
en un bucle
sense fi aparent,
provo de treure el coll
de l'aigua,
però fins i tot l'aire és líquid.

La meva boca,
ara un llac
sense paraules,
espera retrobar-te
nedant en el
reflex de la lluna.

Final

Ens abracem,
com ahir,
però avui
-i tu ho saps-,
l'abraçada és un adéu.

Esperança

Colpida i pietosa,
la meva ombra
dibuixa l'estàtua
d'estelles de sal
que ara sóc jo,
amb l'esperança
que,
fent-hi nit,
la teva nua humitat
em faci renéixer.

Tarda de diumenge

Microscòpic,
el ratolí
xerrica pels racons,
mentre l'estranya munió
de gats taronges,
turqueses i daurats
miren a una altra banda,
enfitats...o...
potser temerosos.
Alhora, dolçament,
la mestressa,
feta un vuit,
absorta,
tira línies
amb la mirada
tot buscant maletes perdudes,
asseguda sobre el mar
i flanquejada pel sol.

Xifrers

El savi jardiner,

amb cor de lleó,

podava i donava forma

sense descans

al fruit del seu desig.

Tant ho va fer,

que aquest

no es va atrevir a brotar,

sinó que va morir,

això sí, però, bellament convertit

en un magnífic res...

universal i caduc com ell.

ulls vegetals

Recolzat en un diminut
castells de cartes,
l'insignificant tucà,
amb els seus amorosos
ulls vegetals,
guaitava la immensitat,
calibrava i meditava
on va errar,
ignorant de la fragilitat
del món que l'envoltava,
feliç, orgullós, confiat,
incapaç, però,
d'aprendre dels seus errors.
El seu acromàtic plomatge,
lluny d'ajudar-lo,
l'empenyia sempre
al desastre.

Erebus

Parets blanques,
i una finestra negra.
Dins de casa,
la buidor
m'aclapara
i, fora,
ara, de nit,
no hi veig
res de res.
Potser
res no hi ha ja,
i tot s'ha fos ,
com la gebrada
del meu grèvol
a qui els pit-roigs
han despullat
de tot fruit.
Parets blanques,
buides,
com jo,
reflectit i,
enmirallat,
sense més,
en la negror
de la finestra.

Potser sóc
això...
un reflex,
sense més.

Morpheus

Ombres sense ulls
claven la mirada
en els meus ulls
sense ombra.

Corro i batego,
però romanc
immòbil,
amarat,
aclaparat per
un aroma que no
tant sols
impregna els
meus narius,
sinó que banya
la meva pell
i s'hi endinsa,
em travessa,
m'esfilagarsa,
m'esquinça,
mentre em sutura,
em sargeix,
em voreja,
em penetra
i em fa renéixer.

Ara, els meus ulls
són ombra i
les ombres tenen
ulls.

Descanso.

Comiats

Fluidament,
amb un ritme marcat
només pel caprici
insolent de la gravetat,
la meva sang ,lliure
vermella,llunyana,
s'escola,
sense mirar enrere,
mentre jo,
ductilment, em fonc
i m'instal·lo en un mon
on ara tot té colors
i olors a taronges i llimones

Cercles

oblidat carrusel
de sensacions
i sentiments...
els d'un jove
que ja no ho és,
enlluernat
pel mai vist abans
en un cercle viciós,
voltant i voltant
fins la frapant
separació.

Aparador

Sempre hi sóc,
(quan hi sóc)
a l'aparador,
que, com jo el veig,
no és per ser mirat
sinó per poder
guaitar, sentir, explorar
el món de fora
des de la seguretat
del cau.
Veure com es mou,
continu,veloç,etern,
absurd...
i jo miro,miro,
i miro,
i torno a mirar
tot aquest magnífic
ventall de detalls.

Sabeu?
he travessat el vidre,
vull moure'm i ser vist.
Ara m'observo
a mi mateix
i somric.

Esperança

Colpida i pietosa,
la meva ombra
dibuixa l'estàtua
d'estelles de sal
que ara sóc jo,
amb l'esperança
que, fent-hi nit,
la teva
nua humitat
em faci renéixer.

Impossible

El nou vent
s'entesta a
fer-me desitjar
la lluna d'ahir,
oblidada darrere
tantes planxes d'acer...

¿Tal vegada
podria conquistar
el teu passat
i, així,
tancar el cercle?

Despertars

Em rebolcaré
en les onades
lascives
vespre rere
vespre...
fins a deslliurar-me
de la feixuga carcassa
que m'ofega.
Moment llunàtic,
instant
predestinat,
tortuós final.

Magnituds

Busco i remeno
fins trobar satisfacció
en un joc tan difícil
com el fràgil caminar
d'una nena
feta d'ambre
que, distreta,
cerca el carregador
per donar
impossibles energies
al vell cavall
de cartró
amb rodes,
de color blau,
mentre xucla
d'un biberó
de paper
i plora, punyent,
perquè encara
té gana
i la tetina
feta de fusta
no raja.

Miralls

El teu reflex
em dóna l'esquena
mentre els teus ulls,
àvids,
s'enmirallen
en la suor
que em regalima
pit avall...

Il.lusió

Amb el desig
d'un mati de reis,
els meus dits juguen
a descobrir
tots els camins
dels teus cabells
i la meva 
llengua, tafanera,
paseja per
tots els plecs del teu cos.

Desolació

Flagrant solitud,
en mig de tot
però enlloc,
sota els núvols
sense pluja,
amb l'única companyia
dels goluts pelicans
i del brogit del mar.
Sol,
movent-me
cap enlloc.

Saltimbanqui

tot el dia dins teu...
jugo delerós
en el teu jo més profund,
allà on els somnis
deixen de ser-ho
i esclaten.

Feres,domadors
i acròbates m'acompanyen.
Portals impossibles

m'indueixen a pujar
a un tren sense horaris
amb parada final
al teu desig.