Poesia ets tu.

Tyson.

Pujo per darrer cop
per tu, només per tu,
mai em vas jutjar amb la mirada
ni amb la paraula ni el gest,
guardaves distància capcot,
enyorat esperaves...

　T'acarono el cap mentre somnies
i amb la cua dibuixes el teu adeu.

Tot.

Ressegueixo amb la mirada el camí de taula;
dibuixos de la solitut perduda matins, nits i tardes
on la llum captiva -ignota part de mi- em guia.
Cinc ombres per a una única rosa.
El Primer, fugaç, lliure en l´`anima.

Els gegants ballen l'urgència del tresor,
-amb tu sí- em vas dir -tot-.
alço la mirada
Gessamí,
un petó dels teus ulls,
un somriure del teu cor,
-tot-

Bocins de vida.

T'endinses més i més,
avances sense por,
-refiat tal vegada- dels bocins de pa que deixes enrere,
els mateixos que  has menjat a cremadent després de voleiar-los,
el bosc no té sortida, ho saps,
voldries ser Ícar, però mai volaràs, no és  a la teva naturalessa.
Proves de resseguir les passes que amb tanta goluderia has esborrat,
comprens que el passàt ja no hi és,
i que tornes a tenir fam.

La llavor que em mena cap a tu. II de XXX

Lluny del mar, amb tu,

campana enreixada, sí,

seràs el meu far.

La llavor que em mena cap a tu. I deXXX.

Llavors jo, tant petit...
els meus records semblen ombres.

Fa molt que volia retornar...
no podia -no aquí.

Obro les pesades persianes de fusta,
la llum lluita per travessar els finestrals
-suficient-,

les ombres es tornen realitats. 
Tot continua al seu lloc,

allà on aquell dia tot va perdre el sentit,

el vell ballador, les eines, el torn 
-encara és gros.

Sé on ets, no vull girar-me,

de reüll veig la Zündapp i el sidecar -aventures-,

m'abandono... he vingut per això.

Els raids oxidats, el quadre empolsegat,

el timbre, la dinamo que em fascinava...

No puc trure el ulls del cistell
que hi ha sobre la roda del davant,

sí, encara hi és el paper, ara dur, 
acartronat,

rònec, amb els plecs marcats...

l'obro, el llegeixo, mentre les llàgrimes 

cauen mullant aquell terra 
on tots van treballar tant...

Aquella carta que mai vaig poder donar,

la postal de la vida que mai no he viscut.

La solitària flor del cactus VIII de L.

Veus la humitat a la sorra
d'una aigua que ja no corre,

tanques els ulls,
mentre esperes sons que no hi són,

crides amb una fúria que mai se sentirà...

Voldries pensar que no acaricies un miratge,

olores pensaments i mirades,
però no la pell d'una taronja...

el pitjor del mal son va ser no despertar-ne.

La solitària flor del cactus VII de L.

A les palpentes, la llum et reclama.
Mudes, les cadenes de paraules, també.
Trampes ocultes, paranys d'inquietud,
busques afecte com si fos caritat,
sense més resposta que la sorpresa,
-la teva- de veure -sí- com dins la foscor triada
manquen els núvols, el sol, el mar, la sorra,
els ocells...manques tu...
I així ha de ser, per poder, tal vegada,
albirar, encara que separats, el sol coronant l'horitzó.

La solitària flor del cactus VI de L.

Un munt de llibretes tan negres
com blanques les seves pàgines sense màcula
reposen on les vas deixar, 
sota els llibres que un dia vam comentar.
Les he escrit i reescrit tants cops
estirat al sofà... les ampolles buides 
rodolant per terra, com brúixoles
amb vida pròpia i una follia desbocada...
Les ampolles vénen i van,
 les llibretes encara reposen, 
el meu cap també.
Llàstima d'història, ja no la recordo. 

Dins un món blau fosc, profund, bé negre. XIV de L.

Tenia por a perdre, fins avui.
L'últim cop? no... mai.
Potser no sabia guanyar,
per a mi no és una excepció,
l'èxit quotidià no m'estimula,
suficient per a molts,
aliment d'egos per a d'altres...
una qüestió de percepcions,
simplement el meu estat natural.

Us he decebut, ho sé... ho crec,
¿tal vegada, he tingut sempre
el llindar massa alt?

 Tant se val...
torno a ser aquí.

Dins un món blau fosc, profund, bé negre. XIII de L.

He saltat de molt amunt
dins  la roca, 
l'obscuritat és absoluta.
Baixo, més i més profund -massa-,
em deixo envair per una nova necessitat.
Estiro les mans i palpo el fons marí:
unes petxines, pedretes, potser restes d'una galera
reposen a les meves mans.

Obro els ulls per veure la nítida foscor,
tinc una peculiar necessitat,
jugar el joc un cop més,
sense por a perdre,  només
pel plaer de jugar un últim cop...

Fins sempre.

Amb dedicació i sense ella,
la teranyina de la vida et transforma,
canvies, mentre, amb delit o desgana, l'omples.
Els teus pensaments busquen imatges,
pensaments oblidats que saps desitjats...
ells mateixos es descarten,
i continua teixint, res desapareix,
cada cop més envoltat
saps que ets tot
per sempre,
el mateix, com sempre
i tan diferent.

Aquella fina linia IV de XX.

Cabdells daurats,
blaus, verdosos i blancs,
teixeixen il.lusions;
ara, reposen a l'armari
sense estrenar, tan suaus
com amarg és el record.

Aliments de l'ànima.

Preserves amb cura 
les millors viandes
dins receptacles hermetics.
Reposen aillades de tot, visibles, però,
dins la glacera,
mai ningú les degustarà de nou.
Els dies veuen venir nous dies,
la glacera mai es fon
sempre hi ha opcions millors,
fins que un dia , encara fredes,
te'n desfàs per sempre.

Aquella fina linia. III de XX

Vam viure la puresa,
el goig de la descoberta compartida,
la innocència de la vida
abans de començar-la...
amor, moments trobats,
caràcter, manca de llibertat...
però també desig, passió,
inmaduresa, geni malcriat,
la fúria del final,
i  la traició
-cruel, dolorosa, contínua,
perpètuament estèril.

Abans de la meva vida
et vaig viure.

Aquella fina linia. II de XX.

El primer de tots,
-tu de rosa, jo de blanc-
el més llarg, etern.

Aquella fina linia. I de XX.

Batecs freds, sords,
captius del metall,
oblidats per viure
conviuen amb tu,
purs, innocents.
Sense retorn.

Buides, plegades, o trencades,
una dins d'una altra i d'una altra,
soles, o en piles, aquí i allà,
residus amb els quals convius,
receptacles buits del passat,
claus de cartró?

Les juntes de les rajoles t'aclaparen,
immòbils, fredes, cruels
en la seva mancança de sentiments,
simples en la seva presència,
simples en essència,
reixes de ciment?

Pense i repenses
mentre oblides l'objectiu
et canses del que no fas
i no fas més de pur cansat,
divagues obvietats,
incapacitat?

Van ser quatre els cops
-una vida-
que una lluna tafanera
-com la que em mira avui-
va ser l'únic testimoni
d'aquells dies on tu i jo
vam ser un,
- dins la cova-, 
on ens vam estimar
com mai abans... ni després,
aïllats de tot,
aliens a tot;
a recer del món.

El sol -creador d'ombres-
va reflectir en els teus ulls,
el què els teus llavis van callar.

Ara, el nostre secret només reviu
les nits on abrigada pel silenci
aixeco el cap i la lluna -serena-
il.lumina la meva mancança de tu.

Lletjor, mentides,
expressions... goig liquat;
delit prohibit.

L'última gota,
-floc dins l'abisme ignot-;
no va esquitxar.

Dins un món blau fosc, profund, bé negre. XII de L

Els vitralls es tornen  monocolors;
vas i vens mentre romans immòbil,
t'esmunys, i l'aire caduc que respires
apaga una mica més el teu cervell,
la sents tant a prop... 
perfiles sil.luetes que dobleguen sentiments,
alhora, abraces el terra
per on un dia vau caminar;
alces pregàries,
crits solitaris que es barregen
amb el fum dels ciris
per emmascarar una mica més -si es pot-
la fredor de l'últim refugi.

H-1. 10

I la teva pell;
meravella, llit d'altres,
per mi només cuir.

La solitària flor del cactus V de L.

Veig en la tristor dels seus ulls
que no entén on comences tu i on acabo jo.
Les llàgrimes amigues li fan perdre 
per un moment la trista funció,
mentre els dos, ara un, ens difuminem.

La solitària flor del cactus IV de L.

Proves d'escapolir-te del delit,
els meus ullals, però, lliures d'aturador,
dibuixen en el teu cos un compendi
de sabiduries, fruit de furtivitats
i d'obstinada persistència.
T'abandones, doncs.
Meva mentre ho vulgui,
teu per sempre més.

La solitària flor del cactus III de L.

Acluques els ulls, 
abaixes el cap mentre omples els pulmons 
d'un aire que poc et pot reconfortar...
on han quedat aquells dies d'èxit,
les flors, les picades d'ullet?
Les teves paraules només són esquitxos,
- falsa ombra del teu jo? retalls buits? -
jocs de mots sense sentit carregats de sentiments.
Els teus dits es neguen a col·laborar en les teves gestes,
i tornes a respirar, i obres el ulls, molest amb tu mateix,
perquè les muses  hi son; la teva màgia, no.

Plany.

Vaig donar-me tot,
tant... que no em trobo.
Què n'heu fet de mi?
no recordo com era,
ni si valia la pena ja...
però m'enyoro.

Me'n mostrareu alguns trossets?
Retorneu-me el reflex!
si em veig els ulls
potser podré dormir.

La solitària flor del cactus II de L.

No mous res -desesperança-
empasses sentiments -quietud.

L'amargor t'envolta quan enfiles cap al tauler,
un dia el teu regne, avui, però , contrada aliena.
Abans de moure ja et saps perdedor,
no queda res més per sacrificar,
i no ets capaç de cobrar cap peça -covardia.
Et retires un altre cop, ja no et llepes les ferides -ni analitzes-
simplement t'endinses en el plaer del que has triat
i saps que aquesta felicitat té calendari:
els dies negres marquen el terreny de joc,
lluny de la blancor dels llençols.
Has tornat a  perdre, les energies s'esgoten
i el cos -traidor-  se't rebel·la.

Mous alguna cosa -quietud-
expresses sentiments -desesperança.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. XI de L

Enyores el viatge que mai has fet,
el que t'intriga,
el que faràs sol
i potser no comença mai,
cucs i res més
seran els tambors que donaran 
la sortida al teu viatge,
a no ser mai més tu.

La solitària flor del cactus I de L.

Les profunditats desconegudes
i les de la superfície,
a mig camí del cel.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. X de L

En aquell racó, difuses,
rere els teus ulls de gat ,
fins avui, dins teu s'han preservat amagades
les restes de les teves misèries,
tot el que havies ocultat de tu mateix
s'hi ha podrit i ara surt,
substitueix la pell
per alguna cosa més adient a la teva persona,
et transforma en una massa de pus
que, amb horror, no sents estranya,
et retrobes per jutjar-te
i els teus ulls -indulgents-
fins i tot es mostren orgullosos
d'exhibir-te com sempre has estat.

H1-9.

Quantes?...moltes!
i tant que m'estimaven...
sóc un malparit!

Joguines.

Avions de paper volen cap a tu,
punxeguts missatgers
(sense paraules ni pilot).
Ara és el teu torn:
reculls raons invisibles
i m'envies un submarí fet de suro,
que mai aconseguirà submergir
els teus anhels en el meu mar d'amargor.

Dins el fang.

Amb el peu nu,
trepitjo l'esclovia buida
que els vents van portar,
no es trenca, s'enfonsa
en la sorra fangosa,
desapareix de la vista -sentit pertorbador-
i ara, plena,
espera ser prou lleugera
per  tornar-se a enlairar.

Tornem-hi.

Barrino amb molt de compte,
el tros d'alzina és molt sec, dur, vell;
l'olor a cremat, evident.
D'alguna manera,  aquella pell encerada,
fosca i ennegrida dins del forat
resulta més dura que la fusta en sí mateixa.
 
Hi clavo un mànec ben polit,
molta feina i de precisió, sense concessions,
gairebé més del que el tronc pot soportar.
La mullo, xopa, ben xopa,
perquè el mànec hi quedi estampit, 
i hi queda; una gran eina. 

L'aixeco i amb ella destrosso el càntir,
l'obra mestra anterior. 
Arracono aquesta nova maça,
sospiro,
agafo un ferro i unes llimes i el soldador...
tornem-hi.

El bord.

I amb l'arribada de l'edat,
on les hores compten,
mires al teu voltant
-tot desfet-
i trobes a faltar
el primer,
el que no va sortir bé,
l'egoista calent i sense escrúpols
que tot ho va esfondrar.
Mires de ser digne
i t'encomanes a d'altres
fora de la seva funció,
soportes amb resignació
les ocasions puntuals
que evoquen el fracàs.

I doncs?

M'agraden les coses bàsiques,
estic colapsat,
ple de tot i de res,
la inutilitat de la genialitat,
el geni i la ira,
la complexitat de fluir.

Potser.

Ja no hi sóc.
La meva mancança ,però,
viu ignotament exultant
en el mar de les ocasions extraviades,
on tot el que no va ser
-líquid amniòtic alliberador-
em conforta i m'atreu.

Potser un dia em trobaràs,
i aquell dia
ballaràs amb mi.

Gel.

S'amaguen dins d'un cadenat
fet de glaçons,
veig la grisor opaca
de la seva ombra
-símbols-
una part de mi
que no sé llegir.

Amb fils d'or 
tracto de retenir-los,
mentre el gel fonedís
m'esborrona.

Elogi.

El meu únic actiu,
no tenir res,
visc en un mar eixut,
on la feblesa del que no sap nedar
s'esvaeix...lluny de llunes vermelles,
fins i tot ocasionalment em regalo un elogi.

Buidor.

Ploro a l' albada -com ahir-,
i albiro -com demà-,
aquelles ombres a l'horitzó
que em recorden l'època
en què tot era de color castany,
com els teus ulls.
El meu vell llapis et dibuixa,
mentre una butaca buida t'enyora, 
com jo, engrapat pel teu somriure etern.

Cent anys de soledat.

Sóc flama virulenta
que transforma en energia pura
mèrits i fracassos,
pareixo fum i cendres
i llavors, com aquell,
el dels peixets daurats,
descobreixo que la fi
ja era escrita 
molt abans de començar.

Enigma.

Encara agafes amb força 
aquell tros de ferro rovellat,
la gran clau -un tresor?-
i ara, amb un somriure de tristor,
comprens que en un món sense portes
és poc més que un souvenir,
record d'un viatge 
que mai vas començar.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. IX de L

Els meus braços
ja no recorden la gelor
del vent d'ahir.

Les aigües flueixen
i la memòria del sòl
les reuneix al mar.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. VIII de L

En cada vers, en cada poema,
en la rutina del dia a dia
i en la dels dies especials,
en els retrobaments i en les absències,
t'adones que l'origen del teu mal
és, simplement, tu mateix.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. VII de L

Ballo, volo, escupo fogueres dialèctiques
que, avui, l'eco distorsionador
m'ha retornat amb un somriure maligne.
No dono crèdit;
he enmudit, millor; 
no vull tenir-me en mal concepte.
Ara, parlo al meu interior,
belles paraules que tu entens bé,
mentre escolto com la humanitat
envaeix amb el seu alè
la meva essencialitat sense màcula,
incapaç de ferir-se de nou.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. VI de L

No hi baixava des de petit, al soterrani,
-llavors, sempre advertit del perill.
Les escales parlen entre elles -gemeguen.
Fosc, humit, vell, els tresors que recordava
no copsen la meva atenció, ja no ho són.
Al fons, però, el desig d'allò prohibit continua intacte.


Obro la tapa del pou i baixo,
mentre les meves mans
acaronen el rovell dels esglaons;
ara, el replanet del motor; 
a sota, la cambra on aquells s'havien amagat.
Les ombres i la remor del silenci em criden
i m'endinso pel passadís,
 que sempre s'estreny,
que m'envolta,
que m'abraça. 
La terra em reconeix,
em fa coixí,
em fa seu.


I el somni germina.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. V de L

Com gotes de vidre fos,
les llàgrimes regalimen pel teu cos,
cremant,
-dolor necessari
mentre el temps
els proporciona la facultat
de reflectir móns ignots.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. IV de L

Vius en la foscor.
Les persianes reposen,
els llums no comsumeixen;
et degrades, esperonat
per la luctuosa fantasia 
de l'abandó voluntari,
poruc de veure l'horror
de la teva ombra.

Dins un món blau fosc, profund, bé, negre. III de L

Vesprades rogenques,
 on els sons opacs de l'ocarina
em menen a les parets 
-llàgrimes, fel i fang-
d'aquell pou ocult per les verdisses
al patí oblidat, 
on un dia, jugant, vam caure.

Vaig mirar pel forat
un últim cop fugaç
per recordar com jugaves amb els dofins, 
i esquitxaves 
el sol amb les aigües clares 
dels teus somnis líquids.


El sol ha mort.
Dins el pou, però,
per a mi sempre lluirà esmolat,
com eren els teus gemecs 
quan vaig marxar.

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. II de L.

El meu  bell cos, cansat,
sac d'ossos, buit receptacle
llençat en un laberint de molsa
i troncs allargassats,
pilars d'un cel color d'aigua estancada...


El meu vell cos, negat de llàgrimes
que regalimen pausadament, tristes,
a la trobada de la humitat fúngica
que la teva roba ha xuclat
amb traïdorenc delit...
Els sucs engendren una llavor primigènia,
un principi i un final, 
la fantasia d'un bri de llum
que germinarà l'horror
allà on un dia vas passejar.

Dins un mon blau fosc, profund, bé, negre. I de L

Crec que m'he tornat
com un de tots els altres
i tinc aquells cucs
que surten de dins el meu cap,
que em repeteixen llefiscosament:
"no tinguis por dels cucs
que surten de dins del teu cap".


I ara que sé que ja sóc 
un més de vosaltres,
em temo que amb els cucs
jo també he marxat.

Emmetzinador

Et desvesteixes 

i confies que et perdonin,

mentre les pells que has mudat

confonen el terra

com tu confons veritat i mentira.

Nu de tota culpa,

la teva innocència 

està llesta per emmetzinar-nos.

petons metàl·lics

Vesteixes les teves millors gales,

descalç a l’oasi, amb un ramell

de dàtils a les mans.

Les palmeres ajocades sota el pes de la neu

besen el gel que endureix les cadenes

que esvaeixen la teva empremta,

i enyores no haver enyorat mai

res ni a ningú.

Sucre amarg.

Visc dins un món fet 
de vidre de sucre
- fosc, cremat, amargant;
però acarono en secret
un fil transparent, 
una sirga cap
al teu xiuxiueig calent.

Llac.

Un llac dins un tronc
m'atura el món i , forçats,
els ulls clucs escolten
el goig de l'aigua en moviment
mentre el present roman immòbil.
Voldries fer-ne llar,
però el tronc es podreix
i el món és el que veus, un tronc corcat,
i la tristor de l'aigua en moviment.

Més enllà.

Dins el niu,
tot té l'olor de la mandarina
acabada de collir de l'arbre.
Dins teu,
em sento dalt d'un trapezi,
a punt de caure,
balancejat pel soroll del silenci.


Gronxa'm més enllà del niu,
més enllà de la remor,
més enllà del batec del teu cor.


Gronxa'm, amor, més enllà de l'infinit.

Petó.

La meva poesia 
només té el límit
del teu desig.


DESITJA'M.

llàgrimes.

Em meravelles, si més no,
com aquell antic marc de porta
que encara plora resina 
tot i que les seves últimes fulles
van ser fer ombra als discursos republicans;
m'entristeix veure les alesnes, puntells
i tants altres estris ja vells quan jo era nou
sense les mans que les feien viure.
Gaudeixo en privat d'aquests regals,
petons de la quotidianitat passada
a la meva memòria present i enyorada.

indecisió.

Els cims esglaiats
m'aboquen a l'abisme
de la terra que es desferma
i no rodolo, jo no,
m'instal.lo al limb
de les decisions impossibles,
en la llunyania de la raó.

Una bestiola immunda.

Ja res no és el que sembla

i dins les nostres inquietants ombres

les orquídies són cards immunds

que s'aixequen amenaçadors 

com les tempestes que estellen 

les lleixes de les finestres.

Les teves mans suplicants,

imploren l'ajut de les meves,

esmolats rasclets gelats

que t'esgarraparan l'ànima.

Tan llunyà

Vam albirar l'edelweiss;
el cim, però, una il.lusió.
De tornada al camp base
el sol fuig de mi, em tem.
tu et vas quedar allà a dalt,
i jo ara sóc això, penombra.

L'última tassa.

La cadira sobre la taula
-l'he omplert fins a vessar;
m'ha regalimat tot cremant-me els dits.
Les seves cames assenyalen el sostre,
blanc, buit, sense llum ja.


He estavellat la tassa contra el pis
i, d'aquell prometedor moment de plaer,
només en queda el dibuix abstracte al terra,
esmolats ganivets de porcellana.

Tan ben amagada...

Et vaig oblidar 
per poder tenir-­te per sempre més,
sense posibilitats de malmetre't,
voldria sentir el goig dels teus ulls com abans,
aclaparar-me pel teu somriure,
voldria desviure'm per tu 
ara, que ets poc més que  món sense cartografiar,
però ja no sé on buscar-te.

Dins.

Avui he gosat tornar a entrar

-no sé perquè tanta recança,

el perquè de la negació-

però ara, tot obrint calaixos,

em sorprenc de tot el que trobo...

dic sorprenc però podria dir:

"m'estranyo de totes les coses que hi trobo",

fragments del passat,

objectes estimats,

petites andromines quotidianes,

tresors de joventut que, ara,

ni aprecio ni reconec;

són tan sols això,

els trastos tancats

dins el calaix de l'habitació oblidada

Posibilitats.

Mai no he tingut
el que és mostrat
per començar callant
el que no vull.


Odio la seguretat
de callar el que em fastigueja
alhora que ho exhibeixo.


M'abstrec del que no vull sentir,
callo el que no vull callar,
tant fa la crítica, només és poesia




   

Vertigen del demà.

La troballa no cercada
d'una vida ja escrita.


La incògnita de la veritat
de les mentides quotidianes.


Llegeixes entre línies els records,
incapaç d'assumir-ne les certeses.

Jo confesso.

Jo confesso: he pecat,

de paraula i obra, ho saps,

la promesa, però, intacta,

jo també.

T'estimo igual, no, més,

i igual sóc, no aprenc,

el teu somriure és l'únic

que em fa oblidar

el pecat de l'amor.

Per sempre.

N'estic gairebé segur,

crec, a vegades, o sovint - tant fa ara-

que et vaig somniar en un somni;

eres tu, o no, però m'agrada pensar

que podies haver-ho estat.


Et vaig veure en cada llàgrima,

et vaig somniar, sí, en un somni,

vaig percebre't a la molsa,

al murmuri dels rierols,

als clotets de les pedres,

a les vetes de la fusta,

a l'escuma del mar,

als riures aliens,

sempre,

tu.

Per sempre.

Joc de mans.

La impotència d'interpretar

en els teus ulls

no el que hi veig,

sinó tot el que hi trobo a faltar.

Jo, lladre d'il·lusions,

inconscientment poderós,

nen capritxós sense aturador,

malèfic mag que t'enlluerna

mentre et buida la cartera de l'ànima.

Un frau, un bluff, un res que ho és tot.

i tot...recorda, aquí no és res.

Plenitud.

Ser amb tu
és com l'últim pas
per coronar la muntanya més alta,
com el primer pas sol,
sense ningú que t'agafi de les mans.
Un pas obligatori per aconseguir
la felicitat,
un pas sense dresseres,
un primer i un últim pas
i tots els del mig per viure.
I al nostre ritme, sense presses,
amb l'il·lusió i joia
d'un passeig compartit.

Cremalleres

Ferides que costen de tancar,

cicatrius que s'eternitzen,

marques inesborrables,

no volgudes, ni esperades,

però presents al cos

com marques d'una mossegada,

com una cremallera tancada,

com el lacre d'una carta antiga,

com el volcà adormit

que comença a fumejar...

callem i deixem que dormi

no fos cas que las velles ferides

que encara tenim al cos

obrissin llurs cremalleres

i tornessin els dolors

i els mals pensaments,

la buidor i la por,

la solitud i la no son.

Mirem les cicatrius

i deixem-les com a record

del que mai més no volem.

Lluita

La foscor m'enlluerna cada dia

i he après a guarir-me'n,
però el seu silenci s'endinsa, sibilí,

on no només visc jo i, traidor,

us allibera a tots alhora,

la vostra cridòria m'eclipsa,

un repte no conquerit,

i retorno a la llum.
Demà, la lluita continua.

Caleidoscopi.

Mires pel forat
del caleidoscopi desitjat
i el món que esperaves 
no se't revela,
i l'estabelles contra el terra.


Potser, només potser,
podies haver provat de fer-ho
amb el llum encès.

La porta a l'infern.

no ho facis!


ja estava fet...
sempre m'avisava,
jo m'encongia,
buscant el moment...
i ho vaig fer:
vaig fer girar
i girar la cadira 
només amb una pota
a manera de baldufa...


per què? 
va plorar desconsolada...


l'infern ja era obert.

Castell de focs.

A la fi, es resigna,
el seu rostre  ho dibuixa 
i si  aquest és reflex d'alguna cosa
no ho és pas de l'ànima.
Vençut, espera, coneixedor 
del que ha de venir,
com quan la lluna
comença un eclipsi
que, com els minuts a les hores, 
avança sense pietat cap a la pròpia fi
a un recomençament predit,
sense esma...
mor com ja era anunciat,
com els castells de focs 
a la festa major.

Camí

Mors un i un altre cop
per tornar a renéixer,
et desfàs per refer-te,
i, refet, desapareixes
difuminat en la gebrada
de les fulles de l'alsina
i entre les pedres d'un camí
que ja no compte els teus passos,
ni escolta els teus cants,
ni et troba a faltar,
perquè tu ara ets el camí,
i l'alsina i les pedres.

I gebre.

Sí, ara sí.

Recordes com es deia?

Sé que l'estimava

quan la vaig deixar,

no podria explicar-ne el motiu...

estic massa trist avui,

massa trist per llagrimejar.

Deixa'm plorar

fins que m'ofegui.

Com es deia?

Sí, ja ho recordo.

Demà.

Perdut en  la solitud,
-petit trosset de cel-
on les llàgrimes s'eixuguen,
abatudes, sota el sol
de la solució distant,
amb mentides líquides
i desig d'ulls ignots.


            Demà, fins demà.


Fas veure que ets cec,
però ara saps el que has deixat enrere.


Somriu-me amb el teu somriure més dolç
i jo et faré un petó salat
com la brisa del nord.


                        Demà,
                       potser demà, amor meu.

Portes.

Quan ets a punt de marxar,
esclata  el bram 
de la porta barrada
en obrir-se de bat a bat.
T'hi perds, coneixes el camí, 
saps el que vas deixar, i on,
potser el que vas 
descobrir tot amagant-ho.


Costa que els ulls, nítids,
s'endinsin en la foscor
de l'oblit compartit,
però els narius del record
dibuixen dimonis
amb l'olor d'humitat 
que vomiten les parets.

Malefici

Lentament fas les últimes vagues

al nus que tot ho deslligarà,

mentre descabdelles una història 

teixida fa molt, un dia, al carrer,

sota un malefici zíngar, 

quan la llum del sol 

encara no havia gosat 

petonejar la blancor de la teva pell.

Les llàgrimes que van rodolar llavors 

van segellar la realitat d'un compte enrere








   També del meu altre blog.

sols-solucions

Tot gira... moviment...
sotracs i batzegades...
camí a la fi... esperançes i pors,
resolucions... solucions...
de tot...a tot, no sé, solucions...
tot té solució deia aquell...
doncs mira, soluciona-m'ho
tot rodant camí avall.

Flor.

La flor més gran del jardí que ja no tinc
es nodreix de trossos de marbre blanc,
-petites ofrenes- d'aquell pelicà
que fa curses amb el sol
i, amb el front arrufat,
balla amb una medusa solitària,
punyent recordatori de la cremor de l'enyor.

Tonalitats

Per què m'agrada més
el mar sense lluïssor
que el mar brillant?

Tal vegada veus en els teus ulls,
reflectida dins l'iris dels núvols,
l'opacitat de totes les coses bones.
Guarda't la requincalla
per temps millors.

   Aquest poema també ve del meu altre bloc.

   

Bosc de llums.

Abraço el teu delit

i el faig meu

dins un bosc de llums,

em gronxo en l'abandó del teu record,

l'únic testimoni
 de la nit
 en què vaig fer l'amor

amb una fada.

Poema recuperat del meu altre bloc al que no vaig poder dedicar prou atenció, altres també vindran...

Ball.

Ballem abraçats,
girem i girem,
les meves llàgrimes 
mullant la teva galta...
i tornem a voltar
en un ball impossible
de tons esgarriats,
sense trepitjar-nos,
al compàs de les llàgrimes                           
que ens traslladen                                 
a un nou món marí  
on sense amargor,
nedarem per sempre més.                      

Miratge.

El teu reflex s'endevina
als estèrils rastres
del llimac impasible,
trist ideograma calcat
sobre aquesta terra escuarterada,
miratge d'un sol traidorenc
que et retorna il.lusions evaporades.

Davant meu.

Porta tancada
sense marc ni paret,
que en obrir-se
ens va fer presoners.

Mecanismes

Embolcallada amb mil coses més,

perduda al subconscient, adormida,

esperes el senyal,

mentre jo visc una vida

tu somnies la teva;

ara que ja no visc i somnio,

l'espera ja està

desperta!

Heura

Fa poc, ben poc,

d'ençà de l'última trobada

i ja ets diferent,

has perdut allò teu

que tant m'agradava,

ningú t'arrenca les heures

suplantadores que t'escanyen...

 pateixo, però no t'ajudo,

-potser no en tinc ganes-

potser allò meu s'ha esvaït.

 

La teva lletjor evident

em fa l'ànima eixorca.

Llevantada.

La lluna fugissera es recolça
a la meva espatlla quan l'albada
m'il.lumina els mars del record,
esquitxat pels sons d'aquella llevantada
que em va engrunar l'ànima.


Ara, sobre aquesta barca corcada
albiro l'horitzó sense èxit,
buscant aquella capsa de desitjos 
que, enjogassats,  un dia  vam omplir,
i que va lliscar entre els meus dits
per dormir en uns altres braços.

Carícies

Em sorprenc per tantes i tantes

singulars paraules dites en plural

cap a una sola direcció en moviment,

carícies cegues al vent d'un matí 

presoner de rocs blancs cerclats de molsa,

guardiana de la pluja d'ahir.

Em sorprenc per tants i tants

pensaments brillantment confosos

cap a mil racons d'ingràvida quietud,

crits visionaris de la llibertat nocturna,

dels marbres polits tancats amb vidre,

companys del viatge d'avui.

Apèndix 3. H1-8

Titànic esforç,

i un cop fet el cim...oh, ruc,

núvols i res més.

Apèndix 2. Oh, brother

Tan transcendental ets

que ningú no t'escolta

ni t'ha escoltat mai.

Mentre separes les aigües,

o potser només arrossegues penosament

els peus per sobre d'elles,

la teva estranya simfonia,

de dues o tres estrofes a tot estirar,

tocada fins a l'avorriment,

em recorda com és de fàcil jutjar,

més que no pas veure les mancances d'un mateix.


Recorda això: jo sóc jo,

altiu i orgullós, mai seré ombra.

Quan l'anxeneta arribi al cim

i faci llenya del castell,

al meu regne no hi trobaràs res,

perquè jo només sóc això,

jo i ningú més.

Apèndix 1. Inseguretat

Descolocada, dolguda,

traida pel teu subconscient,

veus com les teves pors s'alimenten

de res però de tot,

de melangies momentànies

fusionades amb un nou jo

distret per inseguretats

en lent procés de correcció,

mentre malveus la realitat

sota l'ombra d'un cinturó

de desconfiança insana

que, lluny de lligar-nos,

deslliga tormentes de mots,

combats dialèctics sense diàleg

ni guanyador, sense bàndols,

ni lògica, només pèrdua

i res més, pèrdua.

Adeu i gràcies.

Aquesta ferida que sembla que mai cicatritzarà

m'esta aixugant les forces, cada dia un xic més...

un poc més fluix...esgotat, em costa pensar,

els dies són massa llargs i solitaris,

las nits massa curtes.

faig sentir malament als que m'estimen...

no em poden entendre, o tenen altres coses al cap,

sí, sóc complicat, ho sé prou bé, sóc un solet...

però no cada dia escalfo prou, alguns dies

no m'aguanto ni jo...que li farem doncs.

M'han dit molts cops que quan estic enfadat

sóc autodestructiu...segurament és així, però ara

no ho estic pas d'enfadat...de fet estic molt agraït

a tots els que m'heu llegit, jo mai ho hagues pensat que

algú llegiria alguna cosa meva...i menys poesia, cony!

si em coneguesiu...semblo un antidisturbis :)...merci per haber

trobat alguna gràcia al que he escrit aquest any...voldria dir també

que el poema que més m'ha costat d'escriure va tenir una gestació

de 10 minuts, o sigui que molt no els vaig pensar, merit...demerit...

vosaltres direu.

És l'últim post.

Adeu.

Gràcies.

Per a tu, que em llegeixes

La teva galta reposa al meu pit

i m'abraces l' ànima

mentre jo gronxo els teus somnis...

Recordes?

Recordes quan defugia la teva mirada?

poruc que hi llegissis els meus sentiments

i que, tal vegada, no fossin els teus...


Recordes com em va costar fer-te el primer petó

i deixar de fer-te'l després?


Recordes quan et vaig dir que t'estimava

i tu em vas dir el mateix?


Cada dia quan et miro, l'ahir és avui.

Paraules singulars

Em sorprenc per tantes i tantes

singulars paraules dites en plural

cap a una sola direcció en moviment,

carícies cegues al vent d'un matí

presoner de rocs blancs cerclats de molsa,

guardiana de la pluja d'ahir.


Em sorprenc per tants i tants

pensaments brillantment confosos

cap a mil racons d'ingràvida quietud,

crits visionaris de la llibertat nocturna,

dels marbres polits tancats amb vidre,

companys del viatge d'avui.

nits d'estiu

Retallo amb la memòria

històries d'estiu

dibuixades sota una lluna

que vosaltres, cada dia, fèieu lluir de nou.

Els vostres cossos parlaven

gestos precisos i preciosos,

a voltes feréstecs i sorprenents,

els llavis murmuraven

en l'idioma de la torre de Babel,

innocència d'una maduresa

que no ho era en absolut,

records que, tal vegada,

sota aquesta lluna fugissera,

vosaltres- efímers records-

compartiu en el món de l'ahir.

El preu de la llibertat.

Al bell mig de l'era,
a la vora del lilar,
un cop de vent de grop
crida a la rebel·lia
les fulles seques
que jo havia amansit.
La pluja cau amb força
i ara, elles, lliures

però xopes i sense el tronc
que les alçava orgulloses,
es podriran en qualsevol racó
mentre jo -aixoplugat-
visualitzo, un cop més,
el preu de la llibertat.

Brètol!

Assolit el cim de la teva supèrbia,
ja no proves de posar límits
a la teva follia desesperada.
Un estol de cucs de seda
creuen el teu cos en espiral
per convertir-te en una gran volva,

de la qual mai naixerà res,

però que un nou vent s'endurà.

Delicatessen

Vaig mesurar el teu amor

sense escales ni mètrica,

sense presses, però amb bogeria.

Vaig tastar tot el que m’oferies

i vaig gaudir-ne, tot mostrant-te

nous plats -ara anomenats “d’autor”.

Vas donar-me tant com podia rebre,

amb la brillantor als ulls d’una nena

que frissa per ensenyar tot el que sap.

Vas adonar-te que mesurar l’amor

no era cosa de centímetres o quilograms,

sinò d’estimar sense mesura...

Ulls

Si els meus ulls poguessin, per un cop,

convertir-se en mans,

t’acariciarien avui com fa temps que ho fan,

sense barreres ni fronteres,

amb el desig que sempre han llegit

en els teus moviments i somriures mal dirigits.

Aquests ulls que despullen la teva ànima,

però que no t’han pogut fer seva,

ulls atrevits, encauats en un cos

que no gosa realitzar tot el que ells,

veïns del meu cervell, voldrien,

ulls que, quan arriba la nit, descansen

i somnien amb mans valentes.